I una fideuada

He fet tres articles De reüll i en tots tres he explicat històries del tren. Sempre hi passen coses, i com que faig dos trajectes al dia, les anècdotes s’acumulen. Un cop va pujar una noia amb una bossa, crec que era del Nostrum, aquesta botiga de menjar preparat. Se la va posar al damunt, com va poder va obrir un plat, el va abocar sobre un altre de la mateixa botiga, va desembolicar els coberts i es va posar a menjar, així fent equilibris, una fideuada amb escalivada. Jo estava al seient del davant patint perquè el tren no frenés de cop i perquè la fideuada en qüestió no passés a formar part de mi. Això de menjar amb presses és una de les coses dels temps que ens ha tocat viure. A mi també em passa moltes vegades, que haig de dinar corrents. Però encara no s’ha donat el cas que hagi de fer-ho al tren. Normalment m’emporto una carmanyola i dino a la feina o em menjo un entrepà en algun lloc, si puc, discret. Al tren, però, cada dia hi ha més gent que hi dina i hi sopa. El cas de la noia de la fideuada, però, és el més radical que recordo. També recordo una altra passatgera radical que anava amb un gos i el va fer seure en un seient, el del seu costat. Hi havia gent dreta i la dona no s’immutava. Al final algú li va demanar sisplau si podia treure el gos i alliberar el seient, però la dona va dir que no. I va dir que no i va explicar a tots els qui miràvem que també havia pagat un bitllet pel gos, i doncs que aquest hi tenia dret.