Estar a l’altura

Aquesta ha estat una setmana complicada. Complicada i dolorosa. Que ens confirma que el neguit, el desassossec i la preocupació han vingut per quedar-se. Perquè el “No tenim por”, no ens enganyem, no és tant una descripció de la realitat, sinó sobretot l’expressió d’un desig, del desig de no viure condicionats, segrestats mentalment, per allò que són capaços de fer uns quants sonats. I és en aquests moments, en moments complicats com aquests, quan un govern, una societat, demostra si està a l’altura o no. I hi ha estat. Amb petits grans detalls que depenien de la ciutadania (des de la decisió dels treballadors d’Eulen d’ajornar la vaga a l’aeroport fins al munt de ciutadans que duien aigua i menjar als que havien quedat atrapats a les rondes de Barcelona) i amb decisions com les del govern català, que va prendre la iniciativa des del primer minut reaccionant com ho ha de fer un estat. Ja ho va fer fa un any arran de l’accident de Freginals (quan amb 13 morts a la carretera llavors el govern espanyol es va caracteritzar per la seva incompareixença) i ho ha tornat a fer ara. Hem vist, des del primer minut, el president i el vicepresident al peu del canó, coordinant i visitant els llocs dels fets; el conseller Forn i el major Trapero informant periòdicament dels avenços dels Mossos, que no deixen de ser la nostra policia d’estat; el conseller Romeva atenent els diplomàtics estrangers que es desplaçaven a Barcelona; el conseller Comín coordinant les urgències, o el conseller Mundó fent feines més discretes, però tant o més importants, com és coordinar els forenses per a una ràpida identificació dels cadàvers. És bo saber que hi ha un govern que en moments complicats pren la iniciativa. I que aparca la política. Que sap estar a l’altura, i que sap que en aquest viatge contra el terrorisme és millor anar-hi acompanyat (del govern espanyol, d’Europa, del rei i de qui calgui) que no pas sol. Encara que després alguns aprofitin l’avinentesa per fer-nos discursos parlant de la unitat d’Espanya, que mitjans com TVE es dediquin a “esborrar” Puigdemont de les imatges del minut de silenci per l’atemptat, o que hàgim de llegir segons quins editorials en segons quins diaris. Aquest cop, i ja és ben trist, d’independència n’han parlat ells. Només ells.