Ser català és esgotador

Encara falten unes hores perquè comenci la gran manifestació de la Diada. Als restaurants propers al passeig de Gràcia no s’hi cap. Fa només uns anys, l’11 de setembre, Barcelona era un desert. Unes senyores m’expliquen, a la cua dels lavabos, que tot el dia han passejat per Barcelona. Són de la costa gironina i estan preocupades per la neteja de la sorra i de les platges. Asseguren que baixen cada any. Al costat de la nostra taula, s’asseuen una parella gran. Mengen un menú frugal, no massa car, segurament més preocupats per les pensions. I d’altres que arriben a la protesta amb les samarretes grogues, demanant que hi hagi més recursos per a l’educació pública. I aquell minut de silenci que congela el cor per les víctimes de l’atemptat de Barcelona, que no fa ni un mes, a pocs metres, segava la vida a persones innocents. I es torna a demostrar la civilitat de les persones que pacíficament es manifesten. És molt cansat ser català, sí. En un dia festiu, extremadament radiant, ideal per anar a la platja, centenars de milers de persones prefereixen anar a passar calor al passeig de Gràcia. Per demostrar al món que ens ho mereixem. És cansat perquè s’ha de ser més cívic, més educat i més simpàtic que ningú. Potser hi haurà algun any que podrem anar a fer cua als bars, o fer barbacoes; diria que és així com celebren els dies de la independència en altres punts del planeta. Encara que potser m’agrada més la celebració “a la catalana”.