Keep calm
Després del 2-O
Ahores d’ara és fàcil observar que les relacions institucionals entre Catalunya i Madrid estan del tot trencades. A tretze dies de l’1-O no es veu cap acostament. És difícil que hi hagi contacte personal o telefònic entre Rajoy i Puigdemont. Ambdós han agafat el vell camí del mig per aconseguir els seus objectius. Puigdemont: “Hi haurà referèndum.” Rajoy: “No hi haurà referèndum.” El distanciament dels dos mandataris provoca que la ciutadania estigui vetllant dia a dia pels esdeveniments. Els favorables volen votar com sigui i els desfavorables, evitar que es voti.
Tot plegat és una situació que no s’havia vist mai. L’únic precedent de referèndum d’autodeterminació a Catalunya és el 9-N, com l’1-O, sense consentiment del govern espanyol. Però diferent. En el 9-N no s’albirava amb claredat la continuïtat del procés sobiranista. Els desfavorables a la votació van ser més tolerants, tot i que amb el temps s’ha vist com la justícia ha estat contundent amb els seus organitzadors. Ara, després de l’1 d’octubre, hi haurà un 2-O. Aquest dia hauria de servir, encara que tímidament i amb moltes dificultats, per encetar un principi de diàleg. Si no, serà molt difícil creure en la política.
La picabaralla Catalunya-Madrid és institucional. Entre ciutadans el problema no va més enllà de la rivalitat. És cert que, darrerament, el sobiranisme català a trobat a faltar l’escalf d’un sector espanyol que li ha girat la cara. Irònicament, es comenta que només hi dona suport el periodista Gabilondo i l’entrenador Del Bosque. La setmana passada un jutge va suspendre un acte a Madrid pel dret a decidir i ningú no ha dit gaire res. També és cert que el sobiranisme català no ha fet les aproximacions que s’havien fet a l’època de la transició amb l’Assemblea democràtica que va saber aglutinar progressistes d’una banda i de l’altra.
Ha passat la multitudinària Diada, passarà l’1-0. S’està creant més malestar de l’esperat. Tornarà la calma, a poc a poc, després de l’1-0...