La llibertat i els somriures

Ahir es va produir l’entrada al jutjat de la Seu d’Urgell dels primers alcaldes citats per la fiscalia pel seu suport al referèndum de l’1 d’octubre. Dos alcaldes pirinencs, d’Oliana i del Pont de Suert, escollits per uns veïns que el 9-N van votar de manera majoritària en aquella consulta i que tenen moltes ganes de fer-ho en una de vinculant. S’hi juguen el càrrec, i potser el patrimoni i penes de presó, si hem de fer cas de l’amenaça que signifiquen els delictes que la fiscal (no pas un jutge, ja que és la fiscalia per ordre del govern espanyol qui ha posat en marxa aquest procés intimidatori) els va enumerar: desobediència, prevaricació i malversació. Però van entrar, i sortir, amb somriures.

La cita amb la fiscal es va fer a porta tancada, evidentment, però el que era rellevant passava a fora, a la plaça dels jutjats, on una gentada havia dedicat el matí d’un dimarts feiner a acompanyar-los i a fer-los costat. Deixa de tenir tant de pes un despatx del poder judicial, polític o mediàtic si les places estan plenes de gent, que no pensa resignar-se als abusos, les intimidacions i la fractura que impulsa, improvisant i infringint els seus propis procediments, l’aparell coercitiu de l’Estat.

El cap de setmana es va publicar un manifest d’intel·lectuals d’esquerres que venia a dir que el referèndum és una estafa antidemocràtica perquè no segueix els procediments que segons ells tocarien i perquè divideix la societat catalana. On era aquesta intel·lectualitat espanyola quan Catalunya va seguir els procediments que tocaven per reformar l’Estatut i va ser víctima de la bel·ligerància radical de la dreta espanyola i de l’estafa antidemocràtica que va significar la seva derogació al TC? El que divideix una societat és menystenir-ne una part. I durant sis anys (sis anys ben llargs, que es diu aviat: santa i pacífica paciència mai vista a Europa) el sistema polític, mediàtic i legal espanyol s’ha negat en rodó a canalitzar el desig d’una part molt important de la societat catalana. Un error monumental que s’ha carregat l’obsolet consens constitucional espanyol a Catalunya. Ja s’ho faran. Expulsats dels despatxos de la legalitat espanyola, a aquesta societat li queda omplir les places de solidaritat i determinació, i les urnes, de paperetes de vot per mantenir, enfortir i construir un consens propi basat en la llibertat i els somriures.