L’epitafi de Warhol

Van ser força més de quinze minuts. El polifacètic artista icona de l’art pop que aspirava a tenir “un quart d’hora de fama” continua omplint espais des de l’absència. A la seva tomba americana hi deixen flors, però també sopes Campbell i llaunes de Coca-Cola, que a més pots encomanar per internet i veure com algú les diposita a la tomba a nom teu. Ell, que no volia ni el seu nom a la sepultura, està penjat en milers de neveres en forma d’imant. Ara ha desembarcat a la capital catalana de manera grandiloqüent, com li agradava, perquè escàndol i protagonisme s’avenen bé amb l’enigmàtic Warhol (1928-1987). Lebrero i altres experts defineixen l’exposició de Warhol a Barcelona amb el nom de “dolç abisme de l’art mecànic”. L’exposició és ambiciosa. M’hi falta aquell fil espiritual tan present en Warhol i que potser he de saber veure en la frase que encapçala tota l’explicació de la mostra: és un verset del salm 144, aquell que resa que “l’home és com un sospir, la seva vida passa com una ombra”. En Warhol el pas del temps i la mort són leitmotivs que la reproducció i els colors podrien despistar. Era un artista creient, tot i que els catòlics no han sabut capitalitzar el seu llegat (en canvi el col·lectiu LGTB sí). El mite nascut a Pittsburgh, als EUA, apareix com un personatge mític, inescrutable, seductor, amb una “bellesa elusiva”, una “ombra d’ell mateix”. I l’exposició vol revelar la condició maquinística d’un treball inserit en una societat que ha canviat la fe pel consum massiu de productes peribles, aliments, polítics, actrius. És l’apogeu de la finitud, amb molts colors, llum i estridències. En Warhol fascina el pes fatal de l’existència que s’escola. L’ara ja no hi és. Va dir que mai havia entès per què quan et mors no t’esvaeixes “i prou”. Per què tot continua igual, amb la senzilla diferència que ja no ets aquí. Ara teniu el mes d’octubre per delectar-vos amb nits temàtiques i tertúlies gràcies a l’Obra Social La Caixa i al Museu Picasso de Màlaga. Les obres exposades són iconoclastes, divertides, subversives. Les sopes Campbell, en Mao gegant o la Marilyn reproduïda diverses vegades en colors diferents no fa cap ombra a un vídeo de Dalí o a icòniques portades de vinils dels Rolling. Irònic, iconoclasta, rodejat en vida de gats i de gent que anava sempre gat, aquest pintor apassiona o el detestes. Baudrillard ho va expressar de manera magistral en reconèixer que és extremadament difícil parlar d’ell perquè en el fons “no hi ha res a dir”. Res a dir de qui afirmava que era una persona “profundament superficial”. Warhol és la metàfora en colors d’un sinistre món sadollat per un consumisme absurd i que no crea més felicitat. Està enterrat al cementiri catòlic de Sant Joan Baptista a Pittsburgh, amb els seus pares. A la tomba hi posa “Figment”, imaginació. A molts els costarà imaginar-lo viu, entrant cada dia a l’església a resar. A qui volia saber coses d’ell, els engegava i els feia mirar la superfície de la seva obra. “Allà ho trobareu tot”, repetia. Les seves darreres paraules volia que fossin “Andy Warhol goodbye” i ironitzava molt sobre les bestieses que deia: “Si recollissin totes les frases que he dit, s’adonarien que soc un estúpid i ja mai més em farien preguntes.”