Commoguts

Si commoure’s és sortir sobtadament d’un estat de repòs, de calma; desvetllar en algú una emoció; provocar en un altre un viu sentiment de compassió, tendresa o admiració, jo formo part dels milers i milers de catalans que aquests dies estem profundament commoguts. Per l’esperit dinàmic, imaginatiu i reivindicatiu dels estudiants que ha emergit a la superfície sobiranista per dotar-la de futur i d’esperança. Per la responsabilitat social exercida pels Mossos d’Esquadra i per la correspondència d’afecte i generositat recíproca que la ciutadania ha establert amb ells, els bombers i els forestals, els cossos de seguretat del país pels quals la gent vol ser protegida. Per l’obstinació incansable de les persones que han omplert Catalunya de cartells, domassos i pancartes sense deixar-se vèncer per la visceralitat ni la rancúnia dels enemics de la democràcia. Per la determinació de tots els que van aconseguir que diumenge s’obrissin col·legis electorals. Per la valentia dels que hi van romandre hores i hores al davant, disposats a defensant-los amb les mans nues, fins i tot contra les armes d’una policia forana salvatge i repressora. Per la pacient i ordenada espera a què van obligar les reiterades hackejades del sistema de votació. Per l’emoció i l’agraïment que molts ciutadans manifestaven als responsables dels col·legis per haver fet possible que poguessin votar. Commoguts perquè aquest és el nostre país i la gent que ens fa sentir orgullosos. Els fets que expliquen el que som i el que volem ser: diferents i allunyats dels que sembren rancúnia, odi, violència i opressió.