No tot dialoga

Com tanta gent, el dia 12 d’octubre no tinc res per celebrar. Però com que alguna cosa de tipus personal tinc per commemorar i com que a més a més a mi no m’amarga ningú un dia festiu establert pel calendari laboral, a mig matí, a l’hora en què a Madrid es manifestaven l’exèrcit i la policia davant el rei, vaig sortir al carrer amb la intenció de proveir-me d’un producte de pastisseria que m’alegrés les postres. Vaig adquirir una tartaleta de pasta de full farcida de crema on a la part superior les maduixetes de bosc dialogaven amb unes rodanxes de kiwi. Avui, tot dialoga. Els comissaris de les exposicions, no els altres comissaris que tothom té al cap, agafen uns quadres de Picasso, agafen unes taules romàniques i conviden els espectadors a assistir al diàleg entre el mestre del cubisme i el mestre de Taüll. L’altre dia, a Girona, en Jordi Grau em va convidar a dinar en un lloc de certa sofisticació. Les vieires dialogaven amb la botifarra amb rovellons i el salmó fresc amb un producte la identitat del qual ara no recordo però que no era d’origen marítim de cap manera. Així que ets a Girona tot s’impregna del restaurant dels germans Roca, grans dialogants i també grans monologuistes. Tot dialoga, doncs, i deu ser per aquest motiu que se’ns fa estrany que en el camp de la política el diàleg que el parlamentarisme per definició exigeix sigui tan difícil o sigui impossible. Demanem diàleg i ens envien comissaris, els altres comissaris.

Vaig sortir de la pastisseria amb el paquetet a la mà com un perfecte burgès de diumenge i missa de dotze, i pel carrer, com ja havia observat d’anada, tothom parlava del mateix. Als bars on habitualment la conversa va de futbol, sortien Puigdemont, Rajoy, el PSOE, el rei... Els mateixos noms que conjugaven les persones que es trobaven. Es parlava també de dilluns. Dilluns Puigdemont ha de respondre a Rajoy si dimarts va declarar la independència o no. Quines seran les conseqüències? Els partidaris de declarar la independència passi el que passi perquè ja no pot passar res més de greu, abunden. Els temorencs, també. “Són fiables o existents els mediadors?” Confiança plena en Puigdemont, diuen uns, sense obtenir unanimitats. Algú es pregunta: “Tots els països han de fer exhibició de soldats i de màquines de matar, el dia de la seva festa nacional?” “Catalunya ha trobat l’alternativa: hi desfila tothom vestit de carrer i en senyal de pau”, diu un altre.

A casa, cuino unes llenties. Llenties de Salamanca amb xoriço picant de Jabugo. La meva voluntat de diàleg amb Espanya és manifesta. I si hem de trencar perquè el diàleg és impossible, ningú no em traurà les llenties i el xoriço perquè la cuina popular dels països veïns m’agrada molt.