Dictat pel capritx

Un dels arguments que més he sentit dir aquests dies, arran de la injusta, arbitrària, incomprensible detenció de Cuixart i Sànchez, és que era desproporcionada. O que havia estat un error. Accepto la bona fe dels que ho diuen, però en la seva rèplica a l’empresonament, que és de to moderat, implícitament reconeixen el que estan negant, en no dir-ho explícitament. Són presos polítics. Si es tractés d’un delicte nítid i evident, si parléssim d’una contravenció de les normes sense possibilitat de discussió (és a dir: un delicte flagrant o amb unes proves contundents), no hi hauria la possibilitat de parlar en termes de conveniència. Desproporcionat i error, referits a l’encarcerament, són paraules que denoten una idea que va més enllà d’una simple actuació judicial i entren en el terreny de la maniobra política. És a dir: “no n’hi havia per tant” o “no és bo que s’hagi fet en aquest moment”. Quan en una circumstància tan dramàtica com un empresonament (amb tot el que això significa: detenció, privació de llibertat, allunyament de la família, indefensió) hi entren factors que poden ser “valorables”, no pas en funció del suposat delicte comès sinó de les reaccions que l’entrada a la presó pot provocar, aleshores la justícia s’allunya en la fondària i deixa pas a l’arbitrarietat. Com diu el diccionari, “un acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, dictat pel capritx”.

A més, en aquests dies tan crítics, les notícies que arriben dels presoners no són gens satisfactòries. La pròpia inèrcia de l’estat (la voluntat de la fiscalia, referendada per la jutgessa de l’Audiència Nacional, acreditada per l’administració penitenciària), en no considerar com a polític l’empresonament, aboca els presos a mòduls de règim normal que no necessàriament asseguren la seva integritat física. No és poca broma. Ja hem tingut algun exemple de com poden viure Sànchez i Cuixart la seva condemna. La llibertat, per a tots dos, no solament és exigible sinó que és necessàriament urgent.