En aquest mateix diari, el 16 de setembre de 1992, un breu indicava: “Avui s’inaugura, a dos quarts d’onze de la nit, el cicle de teatre de petit format Temporada Alta.” L’any següent s’anunciava la segona edició del festival, “que oferirà sis espectacles, un més que l’edició passada”. I Quim Masó, una de les tres persones que van fer possible aquell invent humil, hi afegia: “Hi ha la possibilitat que Temporada Alta es pugui convertir en un festival de teatre.” Parlo d’humilitat i d’invent, perquè aquesta va ser una creació de l’incipient empresa Bitò, del no-res, i perquè, en aquell moment, fa més de trenta anys, la iniciativa era discreta i senzilla. Ja aleshores, tanmateix, en aquella hipòtesi inicial, hi niava la voluntat d’esdevenir conseqüència, és a dir, de convertir el petit format en una gran aventura escènica. Els trets fonamentals del que, amb els anys, havia de ser un dels festivals més importants d’Europa, ja eren en el dibuix primigeni, a penes un croquis esbossat entre amics: suport al país, obertura al món, pedagogia entre les noves generacions. Al costat de Masó, Salvador Sunyer i Josep Domènech, que són els que, després de la mort del primer, van entomar el repte de viure del teatre i de fer-lo viure a una ciutadania que no sabia encara que Temporada Alta seria una part essencial de la seva vida.

Escric això en el comiat de Sunyer com a director del festival. Domènech, en el vessant de la producció i la programació, també ha iniciat una certa cerimònia de comiat. A mitges, perquè ambdós continuaran al peu del canó, des de la talaia d’unes altres responsabilitats. Vist en la perspectiva del temps, la seva contribució a la solidesa cultural de la nostra societat és digne d’encomi, però no pas des de la lloança protocol·lària, sinó a partir de la convicció de tenir amb ells un deute que mai no podrem pagar. Ens han fet més savis, és a dir, més conscients. Amb més neguits, és a dir, més feliços.