El Danubi i la riera

Se’m va ocórrer agafar el cotxe per desplaçar-me a Barcelona la tarda més plujosa de l’any, la de dijous. A mitja autopista, vaig haver de refugiar-me a l’àrea de servei perquè semblava que navegués sota l’aigua amb el submarí de Monturiol. Va parar una mica i vaig reiniciar el trajecte. A Barcelona, plovia per carrers. En uns no ho feia gens, en d’altres ho feia amb ràbia, i semblava que pels que fan baixada hagués de produir-se una rierada que s’ho endugués tot. Dalt la seva columna, mossèn Cinto suplicava el paraigua amb què, juntament amb una maleta, va travessar els Pirineus de dalt a baix per escriure Canigó i recollir flors de santedat.

L’objectiu era arribar a la galeria Lo Spazio del carrer Balmes, on s’inaugurava una exposició que per un compromís contret amb la propietària i uns amics no em podia perdre. Uns estudiants d’art de Pàdua han introduït en unes ampolles de vidre, totes iguals, els paisatges, personatges i motius que els han suggerit la lectura de Danubi, de Claudio Magris. Cent setanta ampolles fent renglera i fent bonic. No hi vaig trobar ni els amics ni la propietària, a qui m’interessava conèixer. Tampoc s’hi va fer present l’anunciat conseller de Cultura. La pluja els havia acovardit. Quan ja estava impregnat de Danubi vaig observar que la precipitació fins llavors furient havia amainat. Vaig sortir al carrer. Una remor em va fer alçar el cap. Venien cap a mi des del cel i en formació obliqua gotes d’aigua com agulles de fer mitja que em van fer pensar en les fletxes que devia veure el general Custer abans de morir amb les botes posades. Quan vaig entrar a la galeria, semblava que hagués estat víctima de la metralleta de Tarantino i que les ampolles s’haguessin de desprendre dels fils que les sostenien per baixar Balmes avall com la missatgeria dels nàufrags. No havia vist mai ploure d’aquesta manera tan rara, i si ho havia vist no me’n recordo. Diuen que és conseqüència de l’huracà Ofèlia, que ha passat per l’Atlàntic. El dia també havia estat rar: al matí el president Puigdemont havia enviat una carta al president Rajoy dient que no havia declarat la independència i Rajoy li havia contestat que com que l’havia declarada ens obsequiaria amb la tempesta de l’article 155. Fi de la cita política, obligatòria si no vols que t’acusin d’escriure evasives en moments dramàtics.

El Besòs baixava alegre i les rieres del Maresme, normalment seques, anaven d’ample a ample. Un dia l’escriptor hiperbòlic Joaquim Casas em ponderava la bellesa del Danubi circulant pel centre de Budapest. Em va dir: “Budapest és com París, i en canvi Viena és com Mataró, que has d’anar a buscar el riu als afores.” El Danubi de Mataró és la riera d’Argentona, que només baixa quan plou com dijous.