Reflexions en la cruïlla

Quan es va fixar el rumb sobiranista per a Catalunya sabíem que l’Estat espanyol i els partits que defensen l’immobilisme rendista utilitzarien les forces judicials, politicoadministratives i policials per impedir que aquest objectiu s’assolís. També se sabia que disposar d’unes estructures de país pròpies que les contrarestessin requeria uns marges de maniobra i uns recursos que difícilment tindríem a curt termini. Per tant, no ens ha de sorprendre ni ens ha d’acomplexar que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola hagi limitat la proclamació de la República catalana a un honorable acte de dignitat nacional, sense cap altra repercussió que la mediàtica i l’increment de les accions judicials contra els càrrecs públics que l’han impulsat. Hem de reconèixer que no tenim cap altra força que la que hem demostrat: la col·lectiva. Però el curs dels esdeveniments ens urgeixen ara a resoldre un dilema. Utilitzem l’acreditada capacitat de mobilització per encerclar les institucions que ja tenim ocupades, per tallar comunicacions que només restaran interrompudes unes hores i per boicotejar les eleccions del 21-D, que poden acabar donant carta blanca al tripartit espanyolista? O incrementem la determinació i la capacitat de resposta massiva per demostrar que, sota qualsevol forma de plebiscit, som capaços de reforçar la nostra condició democràtica, de recuperar el control de les institucions i de persistir en la proclamació de la sobirania? Què ens podria donar més credibilitat davant el món?