Fer front comú

Si el govern espanyol es pensava que amb l’article 155 i l’empresonament del vicepresident i set consellers i dels líders de l’ANC i Òmnium deixaria KO l’independentisme anava ben equivocat. Just al contrari, la repressió desmesurada i antidemocràtica de l’Estat, amb el suport incondicional del PSOE i CS, ha provocat que ningú no dubti de la necessitat de fer front comú contra un Estat que fa amb la llei allò que més li convé encara que sigui inconstitucional i no té cap problema a empresonar els representants elegits democràticament. A poques hores perquè es tanqui el termini per a la presentació de coalicions electorals, la incògnita és si hi haurà una llista unitària en les eleccions del 21 de desembre. L’independentisme i el sobiranisme es troben davant d’un escenari que no els ha de fer oblidar que tots, vagin junts o separats, han de tenir una finalitat comuna davant l’anormalitat d’uns comicis imposats per l’Estat, finalitat que no és altra que aconseguir una majoria més que suficient al Parlament per recuperar les institucions i tornar a demostrar quina és la voluntat majoritària al país. El PDeCAT ha designat Puigdemont candidat i aposta per una candidatura transversal, mentre que ERC proposa un gran front comú que superi la fórmula de Junts pel Sí i aplegui un sector de Podem i la CUP i si això no és possible anar separats. L’excepcionalitat del moment fa pensar que el que caldria per respondre al bloc constitucionalista seria una llista unitària, però la realitat ens diu que no és cosa fàcil. El calendari imposat pel govern de Rajoy no dona marge i obliga a prendre decisions contra rellotge. L’important és que l’independentisme treballi conjuntament per sumar i omplir de vots les urnes. Més enllà de si finalment van junts o separats, el que és necessari és que un front comú ferm i potent permeti recuperar l’autogovern, que ha estat manllevat de manera il·legítima, i aconseguir la llibertat dels presos polítics. L’embat de l’Estat no pot tenir cap altra resposta.