Cos i enigma

La seqüència llatina Dies irae (‘dia de la ira’) apareix per primer cop al segle XIII en un poema que descriu el dia del judici final. La trompeta avisa: els escollits se salvaran i els condemnats cauran a les flames eternes. El dia de la ira per a algú com Pep Admetlla és el dia que ha de donar per acabat –és un dir– el seu relat. Entre el cos del treball (això inclou un desplegament exuberant de dibuixos, esbossos, plànols, maquetes i imatges del procés i el muntatge final del projecte) i l’enigma (aquest gerundi plaent, però també tan terrible, on les condicions muden a la velocitat de la llum) hi ha l’arquitectura dels sentits. El rigor de la teoria arquitectònica d’Admetlla davant del despropòsit essencial a l’art. Un joc entre dues legitimitats: una que s’ha de fer i l’altra que ja hi és. Admetlla furga els misteris de la condició humana. La poesia de la desaparició li ofereix les eines per accedir al dir ple: ple de forats, passadissos i desnivells. Com a la vida, la cruïlla és l’art mateix. La intersecció dels contraris es fa efectiva en una idea pròpia d’art universal i progressiu. Girona és, en el treball d’Admetlla, la ciutat invisible de què parlava Calvino. L’artista aixeca muralles, construeix ponts, eleva talaies i basteix estructures que brillen per la seva opacitat. Com un passadís secret de venes i artèries, com un cos, Admetlla dibuixa el palimpsest i en fa la calcomania urbana. De la mà de Janus, mira endavant i enrere, acara la bellesa amb el neguit, l’origen amb la sortida, el secret de sumari amb la xerrameca pública. Teniu deu dies per anar al Bòlit de Girona. Deu dies irats. Correu!