Girar full

Recordem com era Haití. Una ciutat es deia Carrefour; una altra, Léogane; una tercera, Jacmel. Els diaris diuen que Haití ha desaparegut, quan volen dir que el que ha desaparegut és l'estat, quan volen dir que el que ha desaparegut són barris sencers, quan volen dir que el que ha desaparegut és l'ordre inestable que hi havia. S'ha obert la terra i ara, a Haití, tot és l'estabilitat del desordre. Es mou la terra sota Cité Soleil. «Aquest era el barri més miserable d'Amèrica», diuen els periodistes. Un minut i mig després de deixar enrere un terratrèmol de grau set, què es pot ser quan ja s'era el pitjor barri de tots? Els periodistes no ho diuen. Déu calla.

L'articulista Sostres publica un article sobre Haití també de grau set. Ofèn la sensibilitat, la solidaritat, la humilitat... tot el que hi ha de pòsit en els homes i en les dones un cop han assumit que són només homes i dones. Ara qui parla és el president Préval. «És com si ens haguessin bombardejat durant quinze dies.» El periodista torna a Cité Soleil. «Aquí tot és violència i linxaments i robatoris. Què es pot robar en un barri tan pobre com Cité Soleil?» Punt de partida: ja no hi havia res. Tampoc –diuen– no hi arribava l'estat. Però ara que no hi ha estat, l'enviat especial remarca que l'estat no hi arriba. Paraules que fa servir: «desheretats», «pobres entre els pobres», «turbes», «desesperació», «contra rellotge», «nens deambulant», «nens plorant», «nens perduts», «nens cadàver». Un taüt en un carrer. Un casc blau amb la cara tapada per un mocador repartint unes bosses d'aigua molt petites. Es veu un cotxe al final de la foto. Ara, passa un cotxe davant del bar. Dret a la barra, un home riu. Una dona mira una tele sense veu. Ella tampoc no diu res. Informació. Indiferència. Silenci. El lector del diari gira la plana.