Oli i botifarra

Als afores de Flix, dalt d’un turonet, hi ha un banc que permet la contemplació del gran meandre que fa l’Ebre en aquest punt i que deixa la població aïllada en una mena de península. El banc és precari. El lloc per deixar el cotxe, pedregós i escàs. La Ribera d’Ebre deu ser la comarca que menys té en compte el turisme. En un altre lloc aquí hi hauria una esplanada, un observatori, un bar i tot de cartells indicant d’aturar-s’hi. A la dreta, s’alça un castell que, segons m’han dit, és carlí. A l’esquerra treu el cap el barret de copa impressionant de la central nuclear d’Ascó. Les fotografies dels catàlegs i postals fetes des d’aquest mirador esborren el barret i el fum blanc que en surt. Les instal·lacions de les indústries químiques de Flix, des d’aquí no es veuen. Hi he vingut per indicació dels voluntaris que tenen cura de l’espai natural protegit de Sebes. Un indret molt anunciat però molt mal senyalitzat i amb l’accés recòndit que es troba havent travessat la zona comercial i industrial de Flix, a l’altra banda del riu. Hi ha aiguamolls, caminets per contemplar l’aigua i la vegetació autòctona i unes barraquetes amb finestres que prometen la contemplació dels ocells. Hi entro, i no en veig cap. Falta de paciència, segurament. Els de ciutat som d’entrar, mirar, i anar-nos-en si no hem vist res de manera immediata. Els homes que més tard m’indicaran com arribar al mirador del meandre es troben en plena activitat de recollir olives. “Fem poc oli, uns tres-cents o sis-cents litres segons la temporada, però immillorable; el portem a vendre a botigues exclusives, sobretot de Barcelona.” El fet que les oliveres siguin moltes vegades centenàries contribueix a l’excel·lència. Per sortir en forma d’oliva, la saba recorre una ruta immemorial plena d’essències. Em fan entrar en un petit museu que ells mateixos han muntat. S’hi explica l’antiga navegació del riu: els llaüts, els camins de sirga... Tot perdut, primer per les preses i pantans, després pels camions que fan el transport amb avantatge.

Incursió al Priorat. No m’hauria aturat a dinar a Porrera si hagués sabut que era tan lluny de la ruta principal. Els senyals de trànsit s’han desacostumat d’indicar els quilòmetres que hi ha entre un punt i un altre. He sentit parlar bé del restaurant La Cooperativa. Demanem una botifarra negra feta a base de carn i sang de be, i el propietari ho celebra. Li hem donat una satisfacció. És una botifarra gruixuda i llarga que a primer cop d’ull ens pensem que no ens podrem acabar. És deliciosa, i ens l’acabem tota. Davant els nostres ditirambes i la voracitat, el propietari sembla ara que s’hagi de posar a plorar: “Se n’estan menjant l’últim exemplar. Potser el penúltim. La senyora del poble que les elaborava plega i no en podrem servir més.”