Qui ensenya els mestres?

Serà millor que us ho recordi. Fa dies em queixava de les diverses vegades que els locutors de les emissores de capçalera fan servir l'adjectiu millor d'una manera, si més no, abusiva. Feia observar que utilitzaven millor quan haurien de dir més bé o més bo. I posava uns exemples. Es veu que els locutors –la majoria– no llegeixen els meus papers. I, si és que en llegeixen algun, no en fan cap mena de cas. És llei de vida. Així que els millors han continuat proliferant a tot arreu d'una manera extraordinària; o potser és que jo m'hi he fixat més. Tinc anotat, més enllà dels exemples ja citats, com usen el millor en comptes del més ben o més bon. Exemples: «això està millor dit» per «això està més ben dit», o «han fet millor partit» en lloc de «més bon partit». El mecanisme mental és el mateix que havia detectat en l'anterior paper. Si traduïu la frase al castellà ho entendreu.

Però els meus amics locutors s'estan enamorant de la paraula millor. He detectat nous usos que he anotat per curiositat. Quan parlen de les carreteres i volen explicar que «els conductors tenen més visibilitat», diuen que «tenen millor visibilitat»; si «els jugadors encarrilen el joc», podrien dir que «el tenen més ben encarat», però diuen que «el tenen millor encarat»; si han d'explicar que «una cosa ens convé més», diuen que «ens convé millor». I anar fent.

Fa pocs dies vaig començar a sentir –he dit sentir, que encara distingeixo entre sentir i escoltar, cosa que ja deu fer poca gent si ens fixem en els professionals de la llengua– com es parlava del germà major d'una família. Devia ser una família de fora, que no té un germà gran i un germà petit.

El professor Andreu Bosch i Rodoreda en diu «aigualir la llengua». Constata que a l'escola ja cap nen diu llaminadures, sinó txutxes, de les basses en diuen txarcus i, de les escombraries, bassura. Es queda curt. Però té esperança. Acaba el seu article de dijous passat amb la frase: «Serà l'escola, amb l'ajut desitjable de tot d'instàncies socials, que regalarà als alumnes les modalitats de la varietat culta o formal, eines que hauran de saber manejar en tot de situacions diverses que els oferirà la vida.» Jo no sóc tan optimista. Heu anat a les nostres escoles? Creieu que els nostres mestres parlen un català sense aigualir? Fa poc una mestra, filla de Ripoll, catalana de tota la vida, em parlava de posar columpius al pati. Quan li vaig fer observar que ja tothom en deia columpius, em va dir: «És que no sabria com dir-ne, si columpius està mal dit». I era de Ripoll. Us imagineu que hagués estat de Ripollet, per dir alguna cosa?

És clar que hauria de ser l'escola la que fornís els infants d'una llengua sense aigualir, però qui ensenya i exigeix als nostres mestres?