Democràcia: a la cuina i al llit

Darrerament, la paraula democràcia, penjada als balcons o pancartes i pronunciada en tota mena de debats, ha anat prenent més l’aspecte d’una arma d’atac dialèctic que d’un exemplar i útil concepte per conviure. I és una pena. Perquè, més enllà del seu noble significat polític, ens pot ajudar a comprendre i a actuar millor en la vida humana quotidiana. Sobretot aplicada als seus aspectes més arraconats i invisibles, allà on es formen i esclaten massa sovint les violències. La qüestió dels maltractaments que arriba a l’assassinat de dones i infants neix i creix en el racons més secrets de la vida social, en les relacions més íntimes i silenciades. Però els nostres sentiments i les nostres respostes no són únicament individuals, personals; no es conformen al marge de la “cultura”, entesa aquí com a sistema de creences, prejudicis compartits i sobretot viscuts com a “naturals”. Els sentiments es conformen en un llarg procés educatiu que s’actualitza quotidianament. I que en aquest cas és hereu de segles de supremacia masculina incrustada en el cor de la vida social, per una part; mentre que, per una altra part, conforma el nucli de la intimitat i de les relacions personals. Conforma un sentir masculí, ben arrelat, que confon l’autoestima amb el domini, la competència i el control. I, malgrat els avenços, continua atorgant al baró tant la representació de l’ésser humà en allò públic com tolerant conductes patriarcals en allò privat. Perquè ell es mou amb incomoditat i malestar quan sent que es posa en qüestió la seva superioritat, el seu parer o control. I mancat d’hàbits democràtics per a la vida íntima, produeix respostes ancestrals. Aleshores s’expressa obertament la voluntat de domini, control i agressió que la cultura patriarcal –tota ella, des del futbol fins a les floretes i les converses en grup– no solament tolera, sinó que continua fomentant com un dels trets definitoris de la “virilitat”.

Quina seria, doncs, aquesta democràcia de la vida quotidiana? Hauria de començar pel reconeixement de les diferències (fet que implica un distanciament, allunyat del fet fusional tan sovint exalçat i entronitzat com a model de relació amorosa). Un reconeixement dins uns marcs polítics d’igualtat de drets i obligacions respecte a les tasques i als afectes comuns. Implica l’acceptació que l’altre (la dona) no respongui de la manera esperada, desitjada o imposada per ell. Implica aprendre a negociar acords i desacords. I mantenir el respecte a les normes de convivència acordades. Es tracta que l’altre pugui ser un altre, amb els mateixos drets a ser diferent. Cal sumar, a les tan necessàries polítiques per a la igualtat i els drets humans, altres accions: cal críticament “desnaturalitzar” manifestacions esportives, culturals, verbals i de costums que anem respirant com l’aire arreu. Conflictualitzar i qüestionar tot allò que soni a patriarcat i domini o violència, insistir en la construcció de nous models de relacions interpersonals i afectives que toquin el nucli mateix d’allò que s’amaga en la intimitat. Necessitem democràcia de la bona també al llit i a la cuina.