LA GALERIA
Taula, llit i devoció
El Secretariat Interdiocesà de Santuaris de Catalunya i les Illes és una entitat que coordina, supervisa i cuida els santuaris marians que tenim arreu del país, més el santuari de Meritxell, a Andorra. És una institució que funciona com una malla, cosa que no és d’estranyar donat que és organitzada i treballada des de Montserrat, concretament a cura del monjo Dom Joan Maria Mayol. Abans de res m’abelleix dir que trobo just, digne, equitatiu i saludable que hi hagi associacions que funcionin bé a casa nostra, i a fe que aquesta n’és una. Els responsables de santuaris (capellans custodis, monges, sagristans...) es reuneixen cada cert temps en un santuari diferent durant tres dies de convivència, on s’intercanvien experiències i novetats, on es parla de futur, de visites, on es posen en comú treballs i projectes, a més d’organitzar-hi conferències i xerrades sobre temes propers al santuari on ha tocat reunir-se.
Alguns d’aquests nostres santuaris marians tenen servei de restaurant i hostatgeria. Quasi tots estan ubicats en llocs especials, dalt d’una muntanya, serralada o espadat, i així el que pot ser una bona i bella excursió té l’al·licient, per als que hi creuen, de ser lloc de pelegrinatge de religiositat i devoció popular, sota diverses advocacions marianes. Perquè a casa nostra la devoció a la Mare de Déu, més enllà dels rituals litúrgics, sempre ha tingut un caràcter molt popular, i això ja des de finals del segle onze –dades són dades.
Espero fer-me perdonar si concreto en un les meves preferències, però no puc resistir a la temptació. Es tracta del santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, a 1.100 metres d’altitud sobre la vall d’Hostoles, a la Garrotxa Meridional (Pla dixit). El servei de taula i llit és excel·lent, altament professional, proporcionat i harmònic, i sortir al mirador es converteix en una gran lliçó de geografia viva. El Pirineu, elegant i majestuós, tanca l’espectacle pel nord; davant queden en exposició solemne el Bassegoda, la Mare de Déu del Mont, Finestres i Rocacorba. A la dreta s’endevina el pla de Girona, i a l’horitzó més llunyà, la serra de Verdera sobre el mar de Roses que en els dies estritllats és una cinta de plata, entre el Puig Rom i el Montgrí, la muntanya que a l’Empordà en diuen del bisbe mort. Els de can Michelin dirien que mérite un detour. Un servidor també ho diu.