I la majoria silenciosa?

De tantes coses com ens agradaria comentar dels resultats electorals del 21-D, voldria aturar-me en aquest article en un aspecte col·lateral que, lògicament, potser no ha cridat l’atenció dels primers comentaris més apressats: em refereixo a la fi del mite de la majoria silenciosa a Catalunya. No és, naturalment, el titular principal que ocupa la portada dels mitjans d’informació, però és un dels comptes que teníem per saldar i ja ha arribat l’hora d’esvair d’una vegada aquesta enutjosa cantarella.

En primer lloc, ningú no podrà negar que el poble de Catalunya s’ha pronunciat d’una manera certament audible. Mai no havíem vist una participació electoral tan gran, i aquest cop el rasclet ha passat per capes de la població que tradicionalment viuen al marge de la política: el que n’ha quedat fora ja és definitivament irreductible. Convocades per un poder il·legítim que ha destituït el govern de Catalunya i ha vulnerat la seva pròpia llei, les eleccions del 21-D i la seva tensió addicional han tingut la virtualitat d’arrossegar a les urnes una massa de ciutadans realment extraordinària. Més enllà de tot oportunisme, qualsevol persona amb una mínima sensibilitat democràtica s’hauria d’alegrar amb sinceritat d’aquesta afluència massiva a les urnes. Per si algú en dubtava, ara sí que sabem què pensa la gent d’aquest país.

En segon lloc, s’ha acabat també d’una manera evident la recança sempre latent d’alguns sectors davant les eleccions autonòmiques: em refereixo a la musiqueta que deixava anar que la victòria dels partits catalanistes s’explicava únicament per l’elevada abstenció dels ciutadans que no percebien aquestes eleccions com a seves. Sempre ens hem hagut de sentir a dir que, si mai parlava aquesta majoria silenciosa, si mai els blocs abstencionistes es mobilitzaven com ho solen fer en unes eleccions generals, la victòria tradicional del catalanisme quedaria clarament en qüestió. Doncs bé: no hi ha dubte que, aquest cop, tota aquesta gent s’ha bellugat, i de quina manera. I si era cert que eren refractaris al catalanisme, les circumstàncies en què s’han hagut de produir les eleccions –amb presos i exiliats, amb garrotades, amb els mitjans tutelats, amb el govern destituït, amb la intervenció de la Generalitat i, en definitiva, amb tota l’armadura del 155–, els haurien facilitat un marc d’expressió que hauria fet esclatar la “veritat” davant de tots els ulls. No ha estat així, precisament: l’increment de participació ha proporcionat, no sols al catalanisme estricte sinó també a l’independentisme, el nombre de vots més elevat que mai hagi tingut. Així, doncs, no és veritat tampoc que l’increment de vot dels sectors abstencionistes s’hagués de traduir, com una veritat científicament imposada, en un vot espanyolista.

I en tercer lloc, estem en condicions finalment de fer callar la boca dels qui ens han martellejat tant i tant de temps amb la majoria silenciosa. Com que la mobilització del sobiranisme ha estat sempre tan gran i tan pacífica, com que ha protagonitzat unes concentracions populars i sostingudes en el temps com Europa no les coneixia, el contrapès necessari dels qui no ho podien suportar era dir que hi havia una massa ingent de ciutadans tenallats per la por d’expressar-se, pel pànic de fer conèixer els seus autèntics sentiments. Sempre segons aquesta cantarella, l’independentisme, amb la seva capacitat mobilitzadora, hauria acovardit els corrents més pregons d’amplis sectors de la població catalana.

Doncs, no. En les condicions més dures i més adverses que mai hauria pogut imaginar, lligat de peus i mans –ell sí, de manera indiscutible–, l’independentisme ha mostrat una capacitat de resiliència admirable i ha guanyat les eleccions. Poden fer-se totes les lectures que es vulguin dels resultats del 21D, però aquesta dada és, senzillament, incontestable. I, per tant, és l’hora de restituir un govern legítim i de dipositar el poder del nostre país a les mans d’aquells que mai no l’haurien d’haver perdut, injustament. Tenim dret a esperar, en definitiva, que s’escolti la veu sincera, clara, multitudinària, de la majoria dels nostres conciutadans. Tots s’han expressat com volien: i si és cert que pesen damunt nostre un munt d’amenaces obstinades –que allargaran el nostre patiment per molt de temps–, s’ha acabat almenys l’amenaça persistent d’aquest presumpte silenci. No és, sens dubte, el tret més ressaltant d’aquestes eleccions, però és tot un alleujament, amb franquesa.