La Bèlgica del president

L’escriptor i diplomàtic Josep Carner, exiliat i professor (1945-mort) al país de la xocolata i la cervesa, va escriure la poesia Bèlgica sobre aquest no-país que malsuma una part de Nederlàndia (Flandes) a un departament francès (Valònia). Com que Albiol ha infectat l’adjectiu normal –frisem perquè l’expert Dr. Borrell visiti el mot–, direm que si Catalunya fos un país corrent, tothom que hagués anat a estudi identificaria aquell poema belga quan sentís: “Si fossin el meu fat les terres estrangeres...” O no dramatitzem: els dèficits històrics escolars mantenen els catalans tan normals com molts veïns que tampoc no identifiquen allò de “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento...”, o ni tan sols allò altre de “En un lugar de la Mancha...”

El país que ha acollit Puigdemont forma part del “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure...” que imaginava Espriu, i per això costa d’entendre que a Brussel·les, cada tarda i a cada 25 m, s’hi instal·li, amb impecable puntualitat i organització, una captaire amb un nadó enfardat i amb caramells sota el nas; i que al capvespre grups de cinc, set, nou sensesostres es disposin a dormir en qualsevol entrada del centre turístic; per això encara xoca més que l’autoritat i benestar social mirin cap a una altra banda. En canvi la devoció dels conveïns d’Eddy Merckx per les bicicletes emociona; ciclistes i vianants es professen absoluta consideració: es respecten amb aquella pau que genera el poder moure’s sense ser qüestionat. Al no-país d’en Tintín el francès i el flamenc s’ignoren de forma astral, i això és possible perquè no es trepitgen (un no envaeix cap dels espais de l’altre) i, a més –i el fet és decisiu–, cada idioma viu acotxat per un altre estat veí: Flandes es toca i comparteix el neerlandès amb Holanda, i Valònia lingüísticament és part de França. Brussel·les és en zona flamenca però va ser afrancesada en el passat quan aquesta llengua va ser-hi imposada; avui –coses de la política– és oficialment bilingüe i, posem, quan els trens provinents de Flandes s’acosten a la capital, al flamenc de la megafonia s’hi afegeix pulcrament el francès. Per al viatger la restauració al país que acull el president pot tenir un cert interès si més no per comprovar que en té poc: el llistó culinari fa sostre en els musclos –bullits, sols o amb herbes i vegetals diversos– servits amb patates viues; crida més l’atenció que els restaurants disposin d’abundants penjadors per deixar-hi la roba i que solen fer servir el mateix drap per passar sobre la taula i pels culs de les cadires, fet que potser no té cap importància. Puigdemont deu trobar gratament balsàmic el reialme de la nostra Fabiola, encara que dos belgues considerables triessin allunyar-se’n: Simenon i el seu Maigret, fascinats per París i La Rochelle, i el chansonnier Brel que abominava de la burgesia del seu plat pays.