Clapera Mayà, d’Olot

Així, amb els dos cognoms seguit del lloc d’origen, signava els seus quadres en Joan Clapera, que fa pocs dies ens ha deixat. L’any 2001, en plena maduresa del pintor, Domènec Moli li va fer un excel·lent llibre, en el qual vaig prendre part, juntament amb un altre gran amic absent, Jordi Pujiula. És una obra voluminosa, elegant, amb gran quantitat d’il·lustracions, tal com ha de ser quan es dedica un llibre a un pintor. Oimés tractant-se de Clapera Mayà que dibuixava i pintava amb una dèria obsessiva, una compulsió de feina i creació molt notables i evidents. En el seu estudi, a part d’escoltar-hi contínuament òpera perquè era un enamorat de Verdi, Donizetti, Mozart, Rossini, Puccini, Cimarosa i un llarguíssim etcètera, hom es trobava en un espai pletòric farcit de quadres, dibuixos, esbossos.

L’havia anat a veure moltes vegades allà al pis transformat en lloc de treball, on sempre hi vaig ser molt ben rebut, i on m’explicava projectes, il·lusions, descobertes. Em feia una gràcia especial quan m’ensenyava aquell quadre d’un bodegó de flors pel qual el van expulsar de l’Escola de Belles Arts l’any 1956. La caturla la va tenir amb el professor Gussinyé, a qui admirava com a pintor i amb qui va estar molts anys sense dir-se res. Però després les coses es van adobar i acabaren fent una bona amistat. Qui sap si va ser a partir de la sonada expulsió que Clapera Mayà fugí del paisatgisme habitual com el dimoni fuig de l’aigua beneïda, i començà a elaborar tècniques estructurades diferents. Tan diferents, que els seus quadres es coneixen com qui diu a hores lluny, tret molt característic d’un pintor que, tot i ser d’Olot i treballar-hi, no té res a veure amb l’escola paisatgística tradicional olotina.

Ara feia temps que no el veia, en Joan, perquè la llarga malaltia feia de les seves. Però em quedarà sempre la imatge del personatge nerviós, fosforescent en el tracte i la gesticulació, de les seves mostres d’angoixa i exaltació, del rebuig a tota convenció social. El seu amic Moli escriu que era un “ésser enyoradís, generós i fàcilment emocionable”. Un dia Joan Clapera, parlant amb Jordi Pujiula, li va dir: “Les dues persones que m’han ajudat són un comunista i un de l’Opus Dei: en Biel, el teu pare, i el notari senyor Ramoneda. Són els dos que més van creure en mi”. Descansi en pau l’amic Joan Clapera, viu en el record i en la magna obra.