Tribuna
Joves i cristians?
Tot i que no crec ser-hi per verificar-ho, em pregunto si hi haurà cristians a Catalunya al final del s. XXI. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un 30% dels joves (16-24 anys) s’adscriu encara al cristianisme com a religió. La segona és l’islam (8%), tot que al davant hi ha els de “cap religió” (un 21% es diuen agnòstics i més del 24% ateus). La pràctica i compromís juvenil són força més baixos que l’adscripció. Admiro qui es qualifica com a ateu ja que demostrar la “no existència” de Déu em sembla impossible. Els arguments estrella són: a) no ens l’hem trobat, la ciència no el detecta empíricament; o b) el mal sí existeix i això es considera incompatible amb una omnipotència bona. L’ateisme esdevé una “creença alternativa”. El s. XXI és complex, multilateral, fluid en valors i ideals, cientista i... sembla també refractari a la vida espiritual, almenys de les “religions constituïdes”.
He participat a una trobada acadèmica, prèvia al 15è Sínode dels Bisbes (octubre 2018), sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional” (synod2018.va). Tres apunts breus: (a) força joves viuen amb “fragmentació espiritual”, essent “cristians nominals” o només “culturals”; (b) la deriva subjectivista, pròpia de la postmodernitat, és dominant: que “cadascú pensi i faci el que vulgui”; i (c) apareix un límit, l’“exculturació”: la pèrdua de les arrels cristianes que encara configuren el país.
Sortosament, la sociologia i l’estadística –així com la “futurologia”– són ciències socials aplicades que no determinen els individus singulars i concrets sinó que consideren tendències, modes, agendes polítiques, manipulació perceptiva. Tracten de la “societat”. Ara bé, la religiositat rau en la interioritat de les persones i es transmet one-on-one i en comunitats vivencials, compromeses, lluny de la “gestió” politicocultural o d’afinitats racionalitzades.
Diuen que la religió és a la cua dels interessos juvenils, amb un 16%, fins i tot per sota de la política (“Fundación SM”, 2017). El que més atabala –fins a un 90%– és: salut, família, treball, amics i coneguts, temps lliure, diners, vida moral, estudis, etc. Típic, oi? No comparteixo les fronteres, ja que la religiositat –o la seva absència– xopa totes altres àrees, totes. Em consta que el tarannà dels nois o noies que són cristians coherents impacta força els seus coetanis (universitat, feina): se’ls demana sovint explicació de les seves creences, o se’ls qüestiona. Això, com el fet que sovint en la professió o als media s’usin les crítiques més àcides contra la flaire catòlica, els fa més sòlids. La religió interessa! La secularització avança però no arrenca pas de soca-rel els brins de fe, la religiositat sincera. Time (11/12/2013) escollí el papa Francesc com a Person of the year, pel seu tarannà amable i el missatge evangèlic: un èxit. Ara bé, no és la popularitat sinó el testimoni i l’amistat directes els que escampen la fe (alguns hi afegeixen un misteriós talismà: la gràcia): sé que sí hi haurà cristians a finals de segle. La sociologia és ciència, no profecia: sortosament.