Keep calm
Ciutadans
Ciutadans va tenir més d’un milió de vots en les eleccions del 21 de desembre. Va ser el partit que en va tenir més. De fet, per primera vegada ha guanyat unes eleccions catalanes un partit que no només no és catalanista, sinó que és una esmena a la totalitat del catalanisme. Una esmena a la totalitat de l’oficialitat institucional, als grans consensos del país. Moltes de les rèpliques que es puguin fer d’aquesta realitat segurament són veritat. Que hi havia candidats presos o a l’exili, que ha aglutinat excepcionalment vot útil del PP, el PSC i els Comuns per aturar l’independentisme. Que és qui més diners s’ha gastat. Que l’han ajudat els mitjans de comunicació. D’acord. Però Ciutadans, un partit que no només no és independentista, que no només no és catalanista, sinó que directament és una esmena a la totalitat del sistema català, ha obtingut més d’un milió de vots. Vots de ciutadans catalans amb noms i cognoms. I més enllà dels amors o odis polítics que generin Inés Arrimadas o Albert Rivera, convé preguntar-se per què. Per què hi ha un milió de catalans que han fet una esmena a la totalitat del catalanisme, bona part del qual és ara independentista. És una reflexió que cal fer.
Un veterà del catalanisme, una enorme figura del segle XX, ara prudentment callat, i que és una de les persones que coneixen millor la societat i les institucions del país, n’apunta algunes. Per pensar-hi. Una: l’independentisme ha regalat la bandera catalana a l’unionisme, agafant una icona de part. Dues, i molt important: s’ha ofès molts castellanoparlants, per exemple amb el manifest Koiné pel català com a única llengua oficial. Tres: el crit d’“els carrers seran sempre nostres”. Els carrers són de tothom. I un procés polític d’aquesta magnitud no es pot deixar només als carrers, el que cal és direcció política. Són només uns breus apunts, però serveixen per reflexionar sobre si de la vella dita de viure, treballar i sentir-se s’ha exigit massa o directament s’ha ofès aquest sentir-se.