Flor senyera

La flor de l’amet­ller és una senyera d’espe­rança. Reno­va­rem aquesta emoció diu­menge vinent davant la tomba de Joan Mara­gall, al cemen­tiri de Sant Ger­vasi, on cada any, des del 1924, família i amics del poeta s’aple­guen en la festa de l’Amet­ller Flo­rit. Un poema seu del 1904 ager­ma­nava aquesta flor blanca amb el neguit espe­rançat: “Ets la pau que s’anun­cia entre el sol, núvols i vents... No ets encara el millor temps però en tens tota l’ale­gria.” En la poe­sia cata­lana del segle XX tro­bem més brots que asso­cien aquesta flor pri­me­renca amb la des­closa vital. “La mai­nada, flor d’amet­lla”, diu un vers de Ramon Mun­ta­nyola, el poeta de qui l’any pas­sat, cen­te­nari del seu nai­xe­ment (enguany s’escau el 45è ani­ver­sari de la mort), edi­ta­ren una anto­lo­gia a cura de Joan Maria Pujals. Tenim en ter­ri­to­ris cata­lans aquesta flor hiver­nal, profètica de temps millors. Tenim també una flor pri­ma­ve­ral que és mis­sat­gera de lli­ber­tat: la flor groga de la ginesta. El mateix Mara­gall li va escol­tar aquesta bona nova: “En la flor de la ginesta / Cata­lu­nya m’ha par­lat; / m’ha par­lat de la gran festa / de la nos­tra lli­ber­tat.” Ens cal ara més que mai apre­ciar les vir­tuts del blanc i del groc. Ens poden pro­hi­bir el groc de les fonts llu­mi­no­ses, poden repin­tar de negre el groc dels taxis o de les bústies de cor­reus. Però no ens poden embru­tar la flor blanca dels amet­lle­rars, ni ens poden tenyir la flor groga de les gines­te­res. No ens poden arra­bas­sar la flor blanca de l’espe­rança ni la flor groga de la lli­ber­tat.