Sigueu feliços

La Decla­ració d’Inde­pendència dels Estats Units (1776) con­sa­gra la “recerca de la feli­ci­tat”, jun­ta­ment amb la vida i la lli­ber­tat, com un dret ina­li­e­na­ble de les per­so­nes. Això és el dret a cer­car la feli­ci­tat, no pas el d’espe­rar que l’Estat vin­gui a ser­vir-te-la; però el món va en direcció contrària. Ja exis­teix, per decisió unànime de les Naci­ons Uni­des, el Dia Inter­na­ci­o­nal de la Feli­ci­tat, el 20 de març; un Con­sell Mun­dial de la Feli­ci­tat, think tank de polítics i inves­ti­ga­dors que pre­te­nen esta­blir els estàndards de la feli­ci­tat com a mesu­res a què hau­rien d’ate­nir-se els governs, i una Coa­lició per la Feli­ci­tat Glo­bal, de sis països molt avançats en el tema: Kazakhs­tan, Mèxic, Costa Rica, Por­tu­gal, Eslovènia i els Emi­rats Àrabs Units, on fins i tot tenen un minis­teri per la feli­ci­tat i la qua­li­tat de vida. El Brave New World d’Aldous Hux­ley ja no és una novel·la d’anti­ci­pació, comença a ser un repor­tatge d’actu­a­li­tat. Si fins ara enteníem la feli­ci­tat com l’estat d’ànim resul­tant de múlti­ples i vari­a­bles cir­cumstàncies que con­flu­ei­xen per atzar i no per volun­tat pròpia, falta poc perquè una auto­ri­tat glo­bal esta­bleixi els paràmetres objec­tius pels quals ens podrem i ens hau­rem de con­si­de­rar feliços; els refrac­ta­ris seran com­mi­nats a ren­dir-se. Ja fa temps que, sem­pre fent veure que és pel nos­tre bé, ens van arri­bant mis­sat­ges sobre quina dieta hem de seguir, qui­nes cre­en­ces hem d’accep­tar i a què hem de dedi­car el temps lliure. Serà en la mesura que ens hi con­for­mem que el govern de torn serà vist com un bon agent de la gover­nança mun­dial.