Prou

Estimats partits que es van presentar, tots, a les eleccions del 21-D: prou! L’espectacle general supera tot el descrèdit que podien haver acumulat fins ara, per la simple raó que ara cavalquem, uns i altres, sobre un mar de sentiments que vostès tenen el deure de tornar a posar dins d’un curs raonable i democràtic, ja que abans de les eleccions, uns i altres, no ho van saber fer.

Per part independentista, tenint en compte que les seves decisions, legítimes però no sempre legals ni basades en el principi de la realitat, van portar a l’exili, a la presó, i a la intervenció estatal de l’autonomia, amb la pèrdua de poder que implica i la conseqüent humiliació general per als que volen Catalunya com un país lliure i sobirà, hom podia esperar una ràpida reorganització i entesa, un nou full de ruta basat aquest cop en el principi de realitat –aquell que et diu si una cosa és o resulta una fantasia–, una recuperació efectiva del poder, i per tant entrar en una dinàmica de denúncia de les il·legitimitats de l’Estat, però també de fets i de govern, capaç d’anar fent ampliar, ni que sigui a poc a poc, la majoria que algun dia ha de permetre la independència real. Doncs no. Fa dos mesos i escaig de les eleccions, i encara viuen en el desig de la República i les legitimitats, i altres en la necessitat de no quedar-se, com va dir Margallo, flotant eternament per l’espai sideral. I en comptes de fer tots el passos, prescindint totalment dels noms, per fer efectiu i operatiu el govern, aquests dos mesos han estat fent tots els passos per acabar altre cop en el deliri i l’impossible: pretenen seguir manant aquells que en el seu moment no van saber ni defensar l’autonomia, i des de l’espai sideral. Houston, tenim un problema, que es diu no saber assumir responsabilitats. Doncs prou! Un govern unitari aquí i ara; la resta, una indecència i una miopia terrible.

Pel que fa als tres mussols espanyolistes, la indecència els cobreix de tal manera que resulta difícil fer-ne una anàlisi. Del PP només cal dir que té quatre diputats al territori català. I ells governen Catalunya. I fan la guerra amb els jutges! Potser que a Brussel·les, Ginebra i Soto del Real es preguntin què han fet malament. De Ciudadanos només cal dir que és el primer partit del país explotant l’espanyolisme adormit, despertant-lo i projectant sobre Catalunya l’ombra d’una nova negació de la cultura catalana per la via dels fets, si poguessin; és dir, és un partit que té un projecte renacionalitzador per a Espanya, i cap projecte per a Catalunya. Molts catalans que els han votat segur que no volen l’odi que coven a dins els seus dirigents: Cs neix a Catalunya, i que ningú ho oblidi, neix contra Catalunya. Dels socialistes, què en podem dir que no ens porti a la més amarga de les tristeses? Un partit que va fer bandera del catalanisme integrador ja no és capaç ni de reivindicar el dret a decidir. Un partit democràtic accepta les detencions arbitràries dels Jordis. Un partit incapaç de ser autònom de Madrid, incapaç de ser català, democràtic i socialista. Un partit que es posa en contra de la democràcia impedint un referèndum a Catalunya, la qual cosa hauria de ser el mínimum per a qualsevol demòcrata. Doncs prou! Cap d’aquests tres partits té dret a negar Catalunya i a carregar l’odi contra allò català. A tots: prou! Els ciutadans no som tan estúpids ni incívics. O sí? Ves a saber... I els comuns? Déu dels cels, on són els comuns?