Tardà

A propòsit de les recents nevades, tenia la temptació de parlar de la neu, de la fascinació que exerceix entre els habitants de llocs on és excepcional, de l’embaladiment quan cau calladament, de com ens transporta al dia de la infantesa en què vam fer-ne un ninot, de com ens sembla més somiada que real, de com potser ens agraden més les pel·lícules on n’hi ha i així, doncs, del moment en què Carol Aird i Therese Belivet miren el cel admirant les volves amb el desig que siguin un bon auguri per al viatge que faran. Però, propagades per les xarxes socials, m’han arribat les crítiques ferotges a Joan Tardà per un article que ha publicat a El Periódico en què afirma la necessitat d’acumular forces i així, doncs, exposa idees per ampliar la majoria social favorable a la República. Tardà, de fet, hi exposa (o més aviat diria que reitera) dues idees: una és que Catalunya és i ha de ser un sol poble en un marc de llibertats, progrés econòmic i justícia social; l’altra és que cal conèixer millor el camí per arribar-hi i amb qui transitar-hi. D’aquí, indica que el republicanisme ha de convergir amb els comuns, que defensen un referèndum vinculant i jo hi afegiria que els valors republicans, i fins obrir un diàleg amb el PSC amb el desig que aquest deixi d’abonar la involució dels drets i de les llibertats. Transcric el que tothom ha pogut llegir perquè no entenc que de les seves consideracions es dedueixi que treballa per a una hipotètica reedició del tripartit i que, en conseqüència, se l’acusi de “traïdor” a l’independentisme. Puc entendre que es discuteixi la seva proposta i també que les ferides de l’independentisme causades pel PSC són molt vives. Tanmateix, un polític ha de buscar solucions polítiques. Tot conflicte s’ha superat en el diàleg amb els “altres” i amb acords fins amb l’“enèmic”. Si no, hi ha la imposició per la força, que crec que ni la tenim ni la volem. El problema, precisament, és que n’hi ha uns que imposen sense voler dialogar.