Cinc mesos

No som una societat especialment mobilitzada. No ho érem abans, quan només sortíem a reivindicar festivament l’Onze de Setembre, ni ho som ara a pesar del màsters en mobilitzacions que hem cursat els últims dos anys i mig arran del procés sobiranista. Sí que és cert que els carrers són més nostres que mai perquè a banda de fer-los servir per circular, anar a comprar, passejar amb la família o córrer curses de tota mena, els últims temps els hem fet servir tot sovint per reivindicar els nostres drets nacionals, per protestar contra decisions judicials que ens semblen injustes, per solidaritzar-nos amb conciutadans perjudicats per aquestes decisions, per votar en eleccions legals però il·legítimes i referèndums legítims però il·legalitzats –per cert totes i tots amb el mateix resultat–, per rebre cops de porra dels que feia 40 anys que no rebíem, per aturar el país en protesta per la violència policial contra ciutadans pacífics, per fer costat al Parlament en dies històrics, per condemnar l’abolició de l’autogovern, per reclamar la llibertat dels presos polítics... o, com avui, per defensar l’escola del país. Ja ho veiem, ja, que la mobilització dels ciutadans no és garantia que s’arregli res, quan el que hi ha al davant és un estat que no vol canviar, que de les seves misèries en fa condecoracions i amb la immensa majoria de la ciutadania desinformada, narcotitzada i incapaç de reconèixer les barrabassades del seu estat ni tenint-les davant del nas. “Els catalans estan sols”, diu l’escriptor gallec Suso de Toro. I els espanyols, cecs, podria afegir. I així el rescat dels bancs, i el desfalc del fons de les pensions, i la brutalitat de l’1-O, i un 155 versió xec en blanc, i la repressió, i la retallada brutal de la llibertat d’expressió, i el doble raser judicial i policial, i la persecució d’uns polítics catalans que poden fer vida normal a Europa menys a Espanya, i les destitucions de cònsols i les pressions a ambaixadors, i així també l’empresonament de pacifistes com Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per “oposar-se amb violència a una acció policial”... Ahir es complien cinc mesos que hi són. I hem tornat a trepitjar el carrer per exigir la seva llibertat. Com també fa Amnistia Internacional. I tanmateix no puc evitar preguntar-me si fem prou.