El tramvia, la decisió

Haig de reconèixer que quan el 1987 vam proposar des de TMB una línia de tramvies entre la Zona Universitària i el mar, la idea era servir amb un mode de transport més potent que els autobusos l’eix de major demanda en superfície de Barcelona. També en aquell moment vam pensar que el tramvia facilitaria l’obertura de la Diagonal entre la plaça de les Glòries i el mar, que estava només parcialment construïda.

A poc a poc ens vam adonar aquí i en altres parts d’Europa, que els nous tramvies eren l’excusa per a nous “projectes de ciutat”, aprofitant la seva implantació a les ciutats per a canviar el repartiment de l’espai viari i renovar completament les vies afectades (il·luminació, paviments, arbrat, mobiliari, serveis urbans...). Les experiències han estat en la majoria dels casos totalment reeixides, encara que en alguna ciutat han costat el càrrec a l’alcalde de torn per motiu de les obres.

A l’intens debat del tramvia de la Diagonal apareix ara una solució parcial consistent a perllongar només el Trambesòs fins al passeig de Sant Joan. La proposta (tàctica) podria ser un primer pas per intentar acostar els dos tramvies, amb l’esperança que en el futur acabin unint-se “pel seu propi pes”.

No obstant això l’aposta política té importants riscos. L’obra –en aquest mandat– només es podria executar en una part molt petita, i el proper cartipàs municipal podria parar-la o anul·lar-la (abstencions actuals podrien ser vots negatius futurs). No es resol el problema de la gestió futura dels tramvies (objecció d’ERC). Si es perllonga el tramvia caldrà modificar la concessió i possiblement el concessionari sol·liciti pròrroga. La prolongació incremental no generarà molta més demanda, que sí que ho faria la unió total dels tramvies, per la qual cosa es posarà en qüestió una segona fase.

Les obres generaran importants problemes de circulació, els quals seran molt criticats pels opositors al projecte, tornant a posar l’opinió pública en contra d’aquest. La Diagonal central quedaria amb tres seccions (dissenys) diferents, sense coherència entre elles i amb el risc de perpetuar-se en el temps.

En el gran debat sobre la Diagonal (crec que cap projecte a la ciutat ha fet córrer tanta tinta ni ha generat tants informes) s’hi barreja la legítima confrontació política, però també la posició de grups d’interès molt importants, entre ells el mediàtic i l’automobilístic. Com vaig exposar en algun article anterior, la Diagonal és una via bàsica per a la circulació de cotxes, però no prioritària, i caldria buscar un equilibri entre vianants / circulació privada / transport públic / bicicletes / activitat econòmica, que no fos radical i que permetés la seva evolució amb l’evolució de la mobilitat a la ciutat. Per a això caldria moure dues línies d’arbrat, permetent la circulació central dels tramvies, deixant dos carrils per sentit per a la circulació de cotxes i un tercer –multiusos– per al transport públic/taxis i la distribució urbana. Entenc que és un tema delicat i polèmic però podria ser clau per acostar solucions, i permetria –en el futur– reassignar espais si el transport públic guanya pes, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Si es pacta una prolongació parcial del tramvia potser s’estigui fent un primer pas per a la unió total (que arribaria no sabem quan), però hi ha una probabilitat molt alta que tinguem una “Diagonal a trossos” que seria la riota de tot el món.