L’únic camí a seguir

Ja ha passat mig any però la ferida es manté oberta. De fet, no es tancarà mai. Els fets de l’1 d’octubre restaran a la memòria dels catalans i passarà a formar part de les pàgines de la funesta història de la repressió del regne espanyol vers el nostre país. Tenim molt presents els cops de porra de la policia espanyola. La violència totalment injustificada contra persones de totes les edats, amb les mans enlaire, defensant pacíficament les urnes. Les imatges van donar la volta al món i els aliats europeus del govern espanyol no van escatimar les crítiques contra l’actuació policial. Fins llavors, es feien giragonses dialèctiques i polítiques per esquivar el suport a Catalunya o mantenir posicions equidistants o, directament, contràries a la independència del nostre país. La brutalitat policial d’aquell dia, però, feien impossible no posicionar-se a favor del poble català.

La memòria de l’1 d’octubre, en què tantes persones hi van posar de la seva part perquè és pogués tirar endavant la votació, és, mig any després, el puntal de la dignitat dels independentistes. Tots aquells esforços, totes aquelles ferides, no poden haver estat en va. Així ho creu la ciutadania i així ho haurien de tenir present els partits sobiranistes. La memòria de l’1 d’octubre ha de ser l’impuls per seguir lluitant contra l’embat de l’Estat espanyol. Tirar endavant amb els principis sobiranistes és, per dignitat del poble català, l’únic camí a seguir.