Govern, ara

Fa quatre mesos que l’independentisme va guanyar les eleccions convocades per M. Rajoy. Eren unes eleccions autonòmiques convocades després de la destitució il·legal del govern de la Generalitat i de la encara més il·legítima dissolució del Parlament. Van ser unes eleccions que per a l’independentisme van resultar molt difícils, complicades i absolutament anormals (els líders socials Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, a la presó; el president i cap de llista per Junts per Catalunya, a l’exili a Bèlgica; el president i cap de llista d’ERC, a la presó, i tots els membres del govern legítim de la Generalitat, a la presó i a l’exili, sense comptar que els mitjans de comunicació espanyols i alguns de catalans anaven absolutament en contra). I resulta que, fins i tot amb aquestes condicions, l’independentisme va guanyar, cosa que no esperava M. Rajoy.

Fa quatre mesos de tot això i encara no tenim govern. La culpa no és dels partits independentistes i republicans. És de l’Estat espanyol, és a dir, govern estatal, PP, PSOE, Ciutadans, judicatura i mitjans de comunicació. Sí, tot això és veritat i ho sabem, però, malgrat tot, necessitem govern. Ho demana molta i molta gent, des del PdCAT, ERC, Oriol Junqueras, Marta Pascal, Artur Mas, UGT, CCOO, i moltes associacions cíviques i socials, especialment Òmnium Cultural. Aquesta voluntat quasi imperiosa de fer un govern efectiu contrasta amb el sector més afí a Carles Puigdemont: Eduard Pujol, Josep Costa, Quim Torra, Francesc de Dalmases, Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, la CUP i independentistes d’última hora.

En el fons, es tracta de si valorem més la dignitat i la legitimat o l’efectivitat i el realisme. Dit d’una altra manera: què convé més al país, continuar donant cops de cap a la paret del mur espanyol i que el 155 continuï esclafant totes les institucions catalanes o formar un govern que, dintre de les seves limitacions, pugui dirigir la política catalana i respondre de forma coordinada a les contínues agressions de l’Estat espanyol? Certament, és molt més èpica la primera acció, però l’èpica, si no condueix a res, és pura fantasia, il·lusió i, sovint, pur masoquisme.

Hem de reconèixer que, després de l’ 1-0 del 2017, no vam fer les coses prou ben fetes. Que quan era el moment de plantar cara i arribar fins al final, no ho vam fer. Si no reconeixem que, quan tot estava a punt per fer efectiva la Eepública, els nostres dirigents es van fer enrere. Era llavors que havíem d’arriscar i d’arribar a les ultimes conseqüències, quan el poble estava preparat i disposat a tot. Voler fer ara el que llavors no es va fer és pura il·lusió i fer volar coloms. És per tot això que es difícil d’entendre la postura de Puigdemont demanant la presidència. Fem govern i, quan Puigdemont pugui tornar, ja l’investirem de nou president de la Generalitat. I el dia que Junqueras surti de la presó, que recuperi la vicepresidència.