Les hortes i el pont

Vaig néixer a Girona i visc a Salt, però soc i em considero fill de Santa Eugènia de Ter i concretament de les seves hortes, on em vaig criar i on tinc les meves arrels. No m’ha agradat mai treballar la terra, com van fer els meus pares i abans d’ells els meus avis i besavis, però estimo la terra, estimo les hortes i estimo Santa Eugènia, tot i que quan en parlo els records se me’n van a un poble de pocs habitants, a unes terres treballades pels hortolans, a un Ter al qual hi anàvem a pescar i a un Güell que encara no havien desviat per davant del Torín sinó que travessava el que avui és el barri de la Devesa i, per sota del pont de Can Vidal, buscava l’Onyar just quan aquest riu prototípic de l’actual Girona estava a punt de desembocar en el Ter, sota la vigilància del campanar de Sant Feliu. M’hi va fer pensar la lectura, molt interessant per cert, de Ciutat d’aigua, de Josep Pastells. El periodista i escriptor de la Creueta s’ha tret de la màniga un llibre inclassificable, però absolutament recomanable. No sé si és un assaig o una novel·la, però amb l’excusa de l’aigua, dels quatre rius i de la sèquia ens explica històries al voltant de Girona molt interessants. I sí, és clar, hi surt el Güell i la sèquia Monar, el que durant molt de temps en dèiem el rec i després el canal. I per això vaig tornar a la Santa Eugènia de la meva infància i joventut i per això vaig tornar a les hortes. La sèquia segueix el seu pas per la fàbrica i continua el seu camí cap a Girona, ara ja soterrada després de passar per sifón que la fa passar per sota el Güell. Aquest riu no és ell des que va ser canalitzar i desviat i per recordar-lo com era quan passava per davant de les set cases de la Rodona, cal anar almenys cap al Bell-lloc. I va ser fent aquest camí quan vaig recordar el pont del Dimoni que tant havia travessat i que ara reconstruiran. El pati del col·legi Groc, que era també l’antic ajuntament, era molt més gran i el vell (i bell) pont unia el poble amb Sant Narcís. Can Gibert del Pla eren hortes i travessant el Güell hi havia també el pont del carrilet d’Olot. Ara, el reconstruït pont del Dimoni veurà un trànsit que mai no hauria imaginat, però s’alçarà majestuós perquè un grup de veïns hi va posar la banya i no ha parat fins aconseguir una reconstrucció que no serà pràctica però sí estètica. I amb el pont del Dimoni recuperarem una petita part de l’orgull de ser de Santa Eugènia de Ter.