El teu francès

L’anestèsia que no veus que m’ino­cu­les nodreix la meva capa­ci­tat d’eva­po­rar-me. Amb el sol ple, l’estu­pi­desa m’ennu­vola la intel·ligència. Et sento par­lar de cara­mels explo­sius en francès i salto al Je t’aime de la pare­lla més sexy de la història. Encenc el llum de dins, aquell llamp que em pre­dis­posa. Per­tanys al cer­cle exqui­sit dels qui, com diu Santi Bal­mes, ho fa fàcil i acon­se­gueix que flu­eixi bé. Algú em mira amb desig men­tre tu par­les en la llen­gua de Bau­de­laire. Faig el cor fort per no escol­tar-te. Em tapo les ore­lles com una nena de tres anys ata­ba­lada per dues ambulàncies amb la sirena a tot drap. Veus un cec que s’atura. Et sem­bla que mira el car­tell? Ric entot­so­lada, te n’ado­nes i em dius mal­pa­rida amb un som­riure als lla­vis. Hi per­drem bous i esque­lles, en aquest vode­vil que ano­me­nen vida. Però hi gua­nyem el so sibi­lant dels assor­ti­ments de sau­ciss­sis­ses i la dolçor impos­si­ble dels car­qui­nyo­lis avec rata­fia liqueur. Amb la meva ger­reta de Gre­vens­tei­ner, penso que bé que fun­ci­o­naràs com a record. La vida ens ha vol­gut tallar les ales de la puta feli­ci­tat, oi? Però, saps? Bri­llem massa i estem prou ben aca­bats per sumar-nos als hikiko­moris del pla­neta. Lle­gim l’Hagakure, sí, però fem-ho al car­rer, a dos mil metres d’alti­tud, davant del mar, sobre una clapa de neu verge o xar­ru­pant una orxata. Tu que pots, fes-ho a les sis del matí: veuràs el sol i la lluna en un únic par­pe­lleig. Allà deci­diràs cap a on enfo­car aquests ulls tris­tos que volen dei­xar d’estar-ho. Enyoro el teu ser­rell i la teva rosa blava. Idi­o­sincràsia, estètica. M’agrada posar-me de pun­te­tes quan m’aco­mi­ado de tu.