Malson angoixant

Estem vivint, en l’àmbit mun­dial, almenys des dels anys vui­tanta del segle pas­sat, una acce­le­ració dels pro­ces­sos econòmics i auto­ri­ta­ris que estan trans­for­mant a fons les nos­tres soci­e­tats i les rela­ci­ons polítiques entre gover­nants i gover­nats. D’una banda, hi ha la crei­xent ofen­siva de les elits oligàrqui­ques en con­tra dels drets econòmics i soci­als de les per­so­nes com a ciu­ta­da­nes. De l’altra, la mul­ti­pli­cació dels dis­po­si­tius auto­ri­ta­ris/anti­de­mocràtics que van en con­tra dels drets civils i polítics d’aquesta mateixa ciu­ta­da­nia.

El neo­li­be­ra­lisme (econòmic i social) i l’auto­ri­ta­risme esta­tal s’alien per anar con­jun­ta­ment con­tra la democràcia. De fet, és la supo­sada “lli­ber­tat” d’una com­petència des­car­nada i des­fer­mada entre els actors econòmics i soci­als la que jus­ti­fica (la que pro­du­eix) el reforçament de l’auto­ri­ta­risme anti­de­mocràtic, depe­nent dels estats, com a con­dició indis­pen­sa­ble del des­ple­ga­ment de l’ano­me­nada “lli­ber­tat” a com­pe­tir. Aquest és el para­digma domi­nant, cada cop més, en l’àmbit mun­dial.

La política neo­li­be­ral es carac­te­ritza perquè estén i imposa la lògica capi­ta­lista –relació d’explo­tació del capi­tal sobre el tre­ball assa­la­riat per tal d’obte­nir una plusvàlua/bene­fici– a totes les rela­ci­ons soci­als entre els humans, fins a fer-ne la forma de les nos­tres vides. Es tracta, ni més ni menys, de sub­or­di­nar els drets de les per­so­nes als ano­me­nats “drets de les empre­ses/del capi­tal” i, en con­seqüència, de dis­ci­pli­nar la vida de les per­so­nes en funció d’aques­tes “neces­si­tats”. Aquesta política pro­voca incer­tesa i inse­gu­re­tat en la població, la fa més dòcil i sub­misa, desac­tiva la democràcia i frag­menta la soci­e­tat.

En tenim un exem­ple en les suc­ces­si­ves refor­mes en con­tra dels drets del tre­ball i els tre­ba­lla­dors, que han pro­vo­cat: aturs ele­vats i crei­xe­ment de l’exèrcit indus­trial de reserva, bai­xada dels sala­ris, pre­ca­ri­e­tat, con­trac­tes escom­bra­ria, sub­o­cu­pació, res­tric­ci­ons dels drets dels tre­ba­lla­dors, etcètera. Un altre exem­ple són les reta­lla­des en els ser­veis bàsics que afec­ten la majo­ria de la població i que han donat lloc a: l’aug­ment de la pobresa i l’exclusió social, uns llo­guers cada cop més cars i pro­hi­bi­tius, l’explosió dels des­no­na­ments, etcètera.

Alguns diuen que l’apa­rició de Trump i el neo­pro­tec­ci­o­nisme i popu­lisme de dre­tes ame­ricà, i d’algu­nes rèpli­ques a dife­rents països euro­peus, i també de la resta del món, farà can­viar l’anàlisi que hem fet ante­ri­or­ment. Contrària­ment, ens hauríem de pre­gun­tar per què apa­rei­xen aquests fenòmens (econòmics, polítics i soci­als) que ens demos­tren que una part, força impor­tant, de la classe obrera i les clas­ses popu­lars s’enllu­er­nen amb pro­pos­tes que no posen real­ment en qüestió el sis­tema/mode de pro­ducció (capi­ta­lista) que pro­voca el seu males­tar i els seus pro­ble­mes, i que a vega­des arri­ben a ser racis­tes, xenòfobes i amb pin­ze­lla­des fei­xis­tes. I la res­posta és, crec, que l’esquerra tra­di­ci­o­nal soci­al­demòcrata ha abraçat clara­ment el para­digma (econòmic, social i polític) domi­nant; i, al mateix temps, que l’ano­me­nada esquerra alter­na­tiva és incapaç d’ofe­rir una estratègia creïble per a la classe obrera i les clas­ses popu­lars.