Malson angoixant

Estem vivint, en l’àmbit mundial, almenys des dels anys vuitanta del segle passat, una acceleració dels processos econòmics i autoritaris que estan transformant a fons les nostres societats i les relacions polítiques entre governants i governats. D’una banda, hi ha la creixent ofensiva de les elits oligàrquiques en contra dels drets econòmics i socials de les persones com a ciutadanes. De l’altra, la multiplicació dels dispositius autoritaris/antidemocràtics que van en contra dels drets civils i polítics d’aquesta mateixa ciutadania.

El neoliberalisme (econòmic i social) i l’autoritarisme estatal s’alien per anar conjuntament contra la democràcia. De fet, és la suposada “llibertat” d’una competència descarnada i desfermada entre els actors econòmics i socials la que justifica (la que produeix) el reforçament de l’autoritarisme antidemocràtic, depenent dels estats, com a condició indispensable del desplegament de l’anomenada “llibertat” a competir. Aquest és el paradigma dominant, cada cop més, en l’àmbit mundial.

La política neoliberal es caracteritza perquè estén i imposa la lògica capitalista –relació d’explotació del capital sobre el treball assalariat per tal d’obtenir una plusvàlua/benefici– a totes les relacions socials entre els humans, fins a fer-ne la forma de les nostres vides. Es tracta, ni més ni menys, de subordinar els drets de les persones als anomenats “drets de les empreses/del capital” i, en conseqüència, de disciplinar la vida de les persones en funció d’aquestes “necessitats”. Aquesta política provoca incertesa i inseguretat en la població, la fa més dòcil i submisa, desactiva la democràcia i fragmenta la societat.

En tenim un exemple en les successives reformes en contra dels drets del treball i els treballadors, que han provocat: aturs elevats i creixement de l’exèrcit industrial de reserva, baixada dels salaris, precarietat, contractes escombraria, subocupació, restriccions dels drets dels treballadors, etcètera. Un altre exemple són les retallades en els serveis bàsics que afecten la majoria de la població i que han donat lloc a: l’augment de la pobresa i l’exclusió social, uns lloguers cada cop més cars i prohibitius, l’explosió dels desnonaments, etcètera.

Alguns diuen que l’aparició de Trump i el neoproteccionisme i populisme de dretes americà, i d’algunes rèpliques a diferents països europeus, i també de la resta del món, farà canviar l’anàlisi que hem fet anteriorment. Contràriament, ens hauríem de preguntar per què apareixen aquests fenòmens (econòmics, polítics i socials) que ens demostren que una part, força important, de la classe obrera i les classes populars s’enlluernen amb propostes que no posen realment en qüestió el sistema/mode de producció (capitalista) que provoca el seu malestar i els seus problemes, i que a vegades arriben a ser racistes, xenòfobes i amb pinzellades feixistes. I la resposta és, crec, que l’esquerra tradicional socialdemòcrata ha abraçat clarament el paradigma (econòmic, social i polític) dominant; i, al mateix temps, que l’anomenada esquerra alternativa és incapaç d’oferir una estratègia creïble per a la classe obrera i les classes populars.