De la indignació a l’esperança

La indignació davant del mal, de la fam, de la guerra, de l’explotació de nens i nenes o de qualsevol forma de devastació, és un indici de consciència ètica. Quan una persona s’indigna en contemplar aquests escenaris infernals, batega en ella l’aspiració d’un món més bell, més bo, més just, més fraternal. L’aspiració al bé que brolla del seu ésser més profund i el contrast amb una realitat plena de llacunes propicien una violència interior, una forma de revolta. Aquesta rebel·lió és l’inici de la consciència ètica. Des d’aquest recinte sagrat i íntim que és la consciència humana, ausculta una veu que clama, amb vehemència, davant de la injustícia, de la inòpia i de la crueltat: no pot ser!

A l’extrem oposat de la indignació hi ha el conformisme i la indiferència. El conformista arronsa les espatlles davant del sofriment. L’accepta com el qui assumeix la lògica del destí. L’indiferent apaga la veu interior, passa de llarg, mira a una altra banda, perquè si fixés l’atenció; si, realment, s’adonés del que està passant davant dels seus nassos, experimentaria una violència interior tan aguda que no podria suportar-la. Tant la indiferència com el conformisme són dimissions de la consciència.

L’acceptació condescendent d’allò que clama al cel o bé la indiferència davant del patiment aliè, de les vides amputades per l’egoisme humà, per la prepotència o per l’avarícia són possibilitats humanes, però revelen un clar afebliment de la consciència ètica. Tant en les tradicions espirituals més antigues de la humanitat com en les figures capdavanteres del pensament occidental, el sofriment de l’innocent és una experiència que causa indignació i desperta la virtut de la compassió. Està expressat amb vehemència en les Analectes de Confuci, però abans en els textos canònics de la tradició budista. També en la tradició bíblica, els profetes clamen contra la injustícia i s’indignen del mal que observen arreu. Mentre hi ha indignació, hi ha vida ètica. Quan, en canvi, ja no experimentem una revolta interna, un dolor profund, una fiblada en l’ànima en contemplar les ferides del món, la consciència ètica està adormida, gairebé morta. Aleshores, el primer que s’escau de fer és desvetllar aquesta consciència, donar a conèixer les situacions d’injustícia i sensibilitzar-la.

La indignació, però, pot donar pas a la impotència, fins i tot a una ràbia mal entesa que, en lloc de conduir-nos a la pràctica transformadora, a l’acció salvadora, es transformi en odi envers l’espècie humana i, finalment, en una espècie de cinisme malentès, que condueix a la impermeabilitat, a la indiferència, al tant se me’n dona. Ningú no pot viure sense esperança. Tota acció suposa que hom n’espera alguna cosa, almenys que s’acompleixi i poder continuar vivint. A despit de les desil·lusions que marquen el seu itinerari, la humanitat se sosté en els seus esforços per l’espera d’una vida millor, per l’esperança de canviar les coses en el futur.

Cal, doncs, transitar de la indignació a l’esperança. La indignació és un element constitutiu de l’esperança, que no se sotmet servilment a la realitat, sinó que entra en conflicte amb ella i pugna per transformar-la des de la perspectiva de la justícia. L’esperança és la virtut de l’optimisme, però no d’un optimisme ingenu que ho veu tot de color de rosa, sinó de l’optimisme militant, conscient de les dificultats del camí, que no es deixa vèncer per elles. L’esperança no és una evasió, ni una fugida. L’esperança dirigeix l’activitat humana i condueix a lluitar contra les falses il·lusions i contra la sensació de derrotisme, contra l’optimisme ingenu i contra tot intent de programar la utopia. L’esperança, viscuda des de la raó, porta a assumir el fracàs com una etapa necessària en el camí de la humanitat. El fracàs no és la suspensió absoluta de les nostres aspiracions, sinó una crida d’atenció a canviar el rumb de la marxa i a transitar per camins que poden conduir a bon port.