De reüll
Des de la cel·la 201
Cada dia quan es lleva –escriu Jordi Cuixart– recorda “molt fort” els que el van precedir en la lluita, el seu fill petit i les generacions que vindran. En una carta adreçada als socis d’Òmnium, Cuixart anunciava que es presentarà a la reelecció com a president de l’entitat. Fa més de set mesos que Cuixart és a la presó de Soto del Real. Malgrat tot, Òmnium el ratificarà el 16 de juny com a president. Aquests dies en què des de Madrid s’intenta associar l’independentisme amb la xenofòbia, el racisme o l’essencialisme, esprement i descontextualitzant alguns dels ja coneguts articles escrits per Quim Torra, l’anunci de Cuixart és el millor contraargument. Perquè al final, tancant el president d’Òmnium, l’Estat no només pretenia desactivar un dels líders civils del procés, sinó que dinamitava un pont. Un dels que sustentaven l’arquitectura civil d’un independentisme decidit a deixar de donar l’esquena als veïns que habiten la frontera i que han protagonitzat les lluites que durant dècades han enfortit Catalunya. Tota una revolució per a una entitat com Òmnium que, fins aleshores, projectava una imatge d’un catalanisme massa tancat en si mateix. Una aposta que, per extensió, reforçava l’únic camí viable i desitjable per a l’independentisme: el de cosir el país. Ho pretengués o no, l’Estat, això de dinamitar un pont, no ho ha pogut fer. Cuixart, des de la cel·la 201, es manté tossut.