De reüll
No se li perdonarà
Rajoy no va dimitir per no expulsar-se de la política i improvisar la successió
Acte de covardia? Pur egoisme? Tacticisme mal entès? Dirigents del PP no amagaven aquests dies el seu enuig pel fet que Mariano Rajoy no hagués presentat la dimissió per evitar que prosperés la moció de censura i allargar la presència dels conservadors al govern tant com els hagués estat possible. No es creuen els arguments que esgrimia l’entorn del president per negar-se a fer el gest: “Suposaria admetre una culpa i no evitaria que Pedro Sánchez es presentés a una moció de censura i la guanyés.” Excuses de mal pagador, diuen. Opinen que la renúncia s’hauria pogut revestir de patriotisme i l’arribada del socialista hauria estat molt més complicada perquè els que divendres el van avalar, si haguessin tingut temps de negociar no li haurien dit que sí de franc. Per què no ho va fer, doncs? La resposta dels detractors és perquè va pensar que la dimissió l’expulsava definitivament de la política i ell no tenia clar què volia fer. I, al damunt, l’obligava a improvisar la successió: havia de triar una candidata a una investidura –fallida o no–, i a qui assenyalava perquè no es desfermés una guerra interna? A Sáenz de Santamaría o a Cospedal? La batussa hauria estat tremenda! A Ana Pastor com a dirigent de consens? Uf, massa complicat. Rajoy va optar per no fer res i refugiar-se en un restaurant tota la tarda. I això, encara que no s’ho cregui, aquesta vegada els que fins ara li reien totes les gràcies no li ho perdonaran.
