El llegat del 68

Molts dels que érem nens al 68, estem fets d’aquell moment en què vam sentir per primera vegada consignes que encara avui ressonen al nostre cos. Potser justament perquè no les acabàvem d’entendre, van entrar en nosaltres i van passar a constituir-nos: “prohibit prohibir”, “la imaginació al poder”, “siguem realistes, demanem l’impossible”, van esdevenir per a alguns de nosaltres la brúixola que orienta el camí. 

Nosaltres vam viure el moviment estudiantil a través dels adults que ens envoltaven, dels nostres germans grans o dels nostres professors. Ens va quedar molt endins el record d’aquell dolorós clam mundial contra la guerra de Vietnam i les reivindicacions pacifistes dels joves davant les guerres del seu temps.

Enfront del panorama mundial, el dolor, la indignació, la impotència s’apodera dels estudiants i aquests, per primer cop a la història, decideixen prendre la paraula. Per primer cop a la història els estudiants prenen la paraula per qüestionar-ho tot. Pensen, critiquen,  debaten en grans assemblees i es manifesten pels carrers. Es posa en qüestió tot allò que té a veure amb les normes socials imperants: el funcionament de la família, de l’educació i de les universitats. Els estudiants es replantegen la seva pròpia relació amb el coneixement i el saber. Posen en qüestió qualsevol exercici de poder, incloses les formes de relació amoroses imperants.

Després va venir la repressió en tots els escenaris: la més sagnant, la matança de Tlatelolco a Mèxic. Aquest va ser el meu 68, no al maig sinó el 2 d’octubre, una data que no s’oblida. Aleshores vam sentir per primera vegada doloroses consignes que reclamaven la llibertat dels presos polítics, paraules que avui tornen a adquirir una dolorosa vigència.

D’ells, de la generació del 68, vam heretar una existència polititzada i amb aquesta el desig de canviar el món. Vam heretar la voluntat de reconèixer que res del que succeeix al nostre món no ens és indiferent. La ingenuïtat de creure que els nostres actes poden sumar o restar alguna cosa a la quantitat de bé o de mal de l’univers. Vam heretar la desobediència com una forma de subversió. No la del rebel sense causa, sinó la del qui assumeix la responsabilitat de ser conseqüent amb el que es creu. Segurament per això a alguns de nosaltres ens escandalitza la idea tan en voga de diagnosticar i medicar la infància per tal de fer-la obedient i funcional.

Del 68 vam heretar un pensament crític i la convicció que els universitaris tenim la responsabilitat de posar una mica de llum al malestar social. D’aquella generació vam aprendre la decisió de no callar mai enfront d’una injustícia. La convicció que val la pena arriscar-se pel que un creu. El gran plaer d’experimentar que, en efecte, la imaginació és creativitat i la creativitat, un camí de llibertat.

Els joves del 68 van impulsar un llarg procés d’alliberament de les formes de relació amoroses establertes i legitimades. I ens van obrir el camí per construir, amb imaginació i creativitat, les nostres formes de relació amorosa. L’amor lliure polititzat consistia a evitar l’apropiació, per part del capitalisme i l’estat, del nostre llenguatge amorós i dels nostres rituals més íntims al voltant de la vida i la mort.

Tot acaba en fum, diuen alguns. Jo us asseguro que no. Si bé no fou una revolució econòmica i política, sí que ho va ser a escala cultural. Després del maig del 68 el món ja no fou el mateix, aquells joves ens van a ensenyar a lluitar i ens van obrir un món de possibilitats. Si nosaltres assumim la responsabilitat de transmetre a les noves generacions el desig de canviar alguna cosa del seu món, les possibilitats s’obriran també per a ells. Per als nostres fills, per als nostres estudiants, per als nostres joves, cal ser realistes i demanar l’impossible.