Actors gens secundaris

Ada Colau ha aprofitat la investidura de Pedro Sánchez per demanar “un gest humanitari: l’acostament dels presos”. La postdemocràcia també és això: abaratir drets humans tot pidolant “gestos humanitaris” que ja en la superfície de la superfície eludeixen un sentit ple de la justícia. És lògic que familiars i advocats dels presos reclamin el trasllat dels presos a presons catalanes en compliment d’una mesura tipificada. Però que un polític de primera fila com Ada Colau implori “l’acostament dels presos” quan estem parlant d’una presó preventiva alegal i d’unes instruccions judicials més que sospitoses d’irregularitat –no ho dic jo, ho diuen experts en dret penal–, és com ruixar un gremlin amb una mànega d’aigua: es multiplicaran, es multiplicarà el mal, per molt que el mal intenti ser tunejat com a “gest humanitari”, perquè la justícia serà bescanviada per una clemència ignominiosa. En aquest sentit les dimissions democràtiques de l’esquerra espanyola fortifiquen la degradació autoritària en què ens trobem. Aquí està l’alcalde de Terrassa, Alfredo Vega (PSC), disposat a lubrificar els pitjors tics en contra de la llibertat d’expressió: comminant els ciutadans “a expressar-se en l’àmbit privat”. Aquí està l’alcalde de Mataró, David Bote (PSC), ordenant que la Policia Municipal, sense l’empara de cap llei, revisi maleters dels cotxes i, en nom de “la seguretat”, requisi arsenal independentista: llaços grocs i creus grogues. O aquí tenim el bucle tautològic de Pablo Iglesias: “És evident que els consellers fugats o a la presó no poden exercir com a polítics perquè físicament no estan allà [a Catalunya].” El present no podria estar més atapeït d’actors secundaris imprescindibles perquè l’aparat repressiu funcioni com funciona: a ple rendiment.