LA GALERIA
Cuines amb adjectiu
Encara em queden força tics i manies d’aquells temps reculats quan treballava en un hotel-restaurant on la cuina era (encara ho és) la nineta dels ulls del personal dirigent en aquella casa. Encara tot sovint, per passar l’estona, llegeixo a l’atzar el Larousse Gastronomique, autèntica bíblia del savoir faire culinari, i ho escric en francès perquè el país veí de dalt sempre ha sigut referent del menjar i beure a casa nostra, i especialment a la zona més pròxima al Pirineu. Per a una celebració familiar, m’he endinsat a internet en els portals on es poden reservar dinars i sopars. És un món tot pintoresc, variat i fins contradictori en relació amb els gustos i preferències dels usuaris, i ple de propostes originals sovint recargolades de literatura bufada. Llegeixo en un portal d’aquests des d’on es fan reserves a restaurants, que n’hi ha un que ofereix “alta cuina” i em pregunto si és que els cuiners cuinen de puntetes perquè no arriben bé als fogons. Un altre diu que fan “cuina de mercat”, cosa que em porta a pensar que per menjar bé hauria d’anar el dilluns a Olot, els dimarts a Besalú, el dimecres a Amer, el dijous a Figueres, etcètera. Segueixo: “cuina creativa”. És la que surt del no-res, com Déu creà el cel i la terra o Èsquil inventà la tragèdia? Continuem: “cuina natural”. És la produïda per la mare natura, o cuina que és filla de cuiner i cuinera que no s’han casat? Un altre restaurant anuncia “cuina refinada”. Colen tres vegades les salses per llevar-ne tota impuresa, o ensabonen els pèsols d’un en un? Vaig estar en una casa on anunciaven això, cuina refinada, i vaig entreveure que els devia fallar la gramàtica; n’havien de dir “cuina refistolada”, perquè servien uns plats carregats de pretensions amb salsetes color de roba interior de senyora: porpra, verd clar, magenta… sabia greu menjar-se allò. M’hauria agradat llepar-ho i prou.
Tanco el Google, cafit d’ofertes genials. Tinc cols setsetmaneres a l’hort i me’n faig una gran amanida: col tallada ben fina, un raig d’oli i prou. Plini el Vell diu que els romans podien prescindir dels metges menjant molta col. Que la col és pectoral, antianèmica, mata els cucs, fa dormir bé, amoroseix el païdor cansat, restaura els sucs gàstrics, que el sofre orgànic i l’àcid fosfòric de la col actuen favorablement sobre el fetge, una víscera més important que el cor –segons Plini.