Focs d’encenalls amb rodes

Dimarts Dani Vilà va servir-nos un exhaustiu catàleg de les meravelles mecàniques, elèctriques, electròniques... que incorporen els cotxes d’avui. Ja saben: USB, GPS, airbags, Snap-in, claus no-claus... i l’inefable ordinador a bord; un feix de gràcies inimaginables no gaires anys enrere. Aquests ginys solen embadocar o –un respecte!– meravellar el públic. Sentir-se pujar per cul i esquena càlids efluvis emergits del seient mateix fascina molts d’aspirants a modernitat finançada; talment que disposar del follow-me home (els llums queden una estona oberts) per trobar fàcilment la porta de casa...; ai, que no en té!: té pis, però, qui hi pensa? Els clients més vells posen els ulls en blanc evocant l’època de les convulsions als seients de darrere –l’alcalde Nadal alguna vegada ha concretat els del Simca 1000–, i somien les distensions púbiques que haurien evitat els d’avui, abatibles en tres posicions: 60, 40 i 20.

Però aitals prodigis són el got mig ple. Si un hom observa amb detall els vehicles actuals; si, viatjant-hi, els compara amb els antics; i sobretot si hom escolta atentament els anomenats comercials se li farà present la meitat buida dels cotxes. El recitat del venedor com amb els manaments del Sinaí pot resumir-se en dos punts: u, els cotxes d’avui, fins i tot els de gamma alta, són de fireta; i, dos, si l’essencial –motor i xassís– és precari, oferim un foc d’encenalls de vacuïtats, absurditats, inutilitats, mirallets. El comprador majoritari accepta amb entusiasme el control de velocitat de creuer; el minoritari encaixa amb resignació –no pot escollir– les excel·lències del Bluetooth i d’una dotzena de collonades més. I pensa en quin moment els relés, motorets, ruptors o sensors de tota llei d’excepcionalitats tèrmiques, elèctriques, hídriques, solars... començaran a avariar-se i deixar-lo tirat, com es diu en catanyol. Si aquesta minoria desolada pel que els depararà el vehicle en un futur proper, verbalitza els dubtes a l’ardent venedor, el comercial interromprà el cant de la portentosa tómbola amb rodes que li ven, li dedicarà la mirada reservada per als enzes innocents, i li repicarà la sentència de moda: “No ha de patir; els cotxes, com les neveres o les rentadores (en sé d’un que hi afegeix ‘i les senyores’), són fets per durar cinc o sis anys... i després un altre!” Si té anys i hi ha confiança, conclourà enriolat: “Vostè encara voldria anar amb el Troncomóbil d’en Pedro Picapiedra!”