El debat pervers

Acostar els presos quan es tanqui la instrucció judicial “és raonable”, deia el president del govern espanyol en la primera entrevista, a TVE. I el ministre de l’Interior hi afegia ahir que no es tracta “d’un acte de bona voluntat, sinó d’un principi de proporcionalitat”. Tant Pedro Sánchez com Fernando Grande-Marlaska semblen abonar el terreny per a un eventual trasllat, un cop aclarit –per obra i gràcia del jutge del Suprem Pablo Llarena– que la decisió correspon a la secretaria general d’Institucions Penitenciàries, dependent d’Interior. Des de l’executiu del PSOE ho plantegen com un gest per rebaixar la tensió amb Catalunya. Nou aire amb el nou govern, seria la idea. L’assumpció d’aquest relat de benevolència és un immens error. Hi ha com a mínim dues raons per rebutjar-lo. La primera ens remet a la llei. Ho explicava la companya Mayte Piulachs fa uns dies: tant la llei general penitenciària com la Constitució donen a entendre que els condemnats han d’estar a prop de la seva família. No és una concessió, és la legalitat. El segon motiu invalida fins i tot el primer. Capbussar-se en el debat sobre el possible acostament és acceptar la situació de nou dirigents polítics i socials acusats i en presó preventiva per un delicte de rebel·lió que mai van cometre. És –ni que sigui indirectament– admetre que estan tancats quan no hi ha ni una sola raó que ho justifiqui. És, en definitiva, emmascarar la veritable reclamació: els volem lliures.