Prou del “100/n”

Ens enganyen, sovint ens entabanen. Ens fan creure que totes les opinions són igual de vàlides, i que ells –els dogmàtics irredempts– han de disposar del mateix temps i espai, com si hi tinguessin dret. L’Arrimadas o el García de torn –i no són els únics– juguen a la dialèctica moderna, com si la veritat hagués de sorgir del seu “no amainar veles”. Hegel i Marx, i d’altres pensadors dels ss. XIX i XX, van buidar la “dialògica” fins a fer-ne “dialèctica”, concepte que, al seu torn, ja havien emprat –aleshores com a autèntic camí de coneixement– els clàssics grecs, romans i medievals.

L’ús modern de la dialèctica em sembla una estafa –lògica i metafísica– i estem en condicions de desemmascarar-lo. El seu motor és la contraposició (tesi-antítesi), amb un vessant negatiu (la por, que du alguns a falses seguretats) i, d’altra banda, un de positiu (el conflicte envers allò diferent). Hi ha qui ingènuament creu –especialment en política– que se’n sortirà esbatent bajanades a les teleporqueries televisives, però “ja en tenim prou”. Ara som conscients que la crispació no és “un fet” sinó “una creació”, un producte de laboratori, elaborat pels pseudointel·lectuals que, d’això, en viuen. Dialèctica dolenta.

Les persones de bé volem dialogar, no pas “apallissar-nos”, i ho exercitem en un ampli arc d’idees que va des de les més liberals a les socialistes, però defugint sempre els “populismes manipuladors”, d’aquells que –com els sofistes del s. V aC– potser arramblaven vots, però no conviccions. El pensament dialògic comparteix un principi amb el dialèctic: ambdós admeten que les coses no són senzilles, que hi ha dinamisme en les idees. Ara bé, la dialèctica és una pràctica d’orcs que, tibant allò experiencial, obren cingles entre la gent.

Fa temps, els periodistes pensaven que l’actitud correcta era escoltar equidistantment dues –o més– campanes, dedicant el mateix espai o temps a opinions oposades o divergents. Atents!: això és dialèctica. És la fórmula del títol de l’article: dividiu proporcionalment l’espai total entre els “n” diferents parers.

Quin disbarat! Donaríeu el mateix temps a Hitler i a Mandela? Val igual defensar els drets dels refugiats que l’ablació genital? I si no voleu anar tan lluny: ¿té cap sentit atorgar oïda a qui menteix com a qui argumenta i raona?

El diàleg ha estat –des de Sòcrates i Plató– el mitjà propi d’expressió del logos. Xenofont, el primer Aristòtil, Agustí, Ciceró, Bruno, Galileu, Berkeley i molts més en són testimonis.

A l’època medieval s’expressa amb la disputatio, i Tomàs d’Aquino n’és un exemple: pensar no és monòleg sinó “conversa”. Certament, a la modernitat apareix el monòleg. Ja ho sabien els sofistes: cal disputar perquè guanyi el més eixerit en tècniques retòriques. Clamo contra aquella perversió de l’autèntica mediació i del diàleg que consisteix a pensar que, en qualsevol contrast, s’ha d’atorgar la meitat de l’espai o del temps –un mediocre 50 o 30 o 25 per cent– a cada part. El professional, qui té ètica, ha de saber dir: “Calli vostè, parli vostè.” Siguem valents, dignes, coratjosos, amb respecte. El procés dialògic s’adona dels contraris i els complementa, mentre que el dialèctic els enfronta i aniquila: anem amb compte!