Treballadores

Demà passat aniré a treballar. Així ho espero, llevat que la salut m'ho impedeixi o que la maleïda crisi m'hagi deixat sense feina, cosa que confio que no passarà. I tinc la intenció d'anar a treballar com qualsevol altre dia, potser només amb la diferència afegida que com que és divendres m'ho agafaré amb més alegria. O sigui que no tinc la intenció de celebrar de cap més manera que treballant el famós «Dia Internacional de la Dona Treballadora». No hi crec i no m'agrada. I no pas perquè pensi que no queda feina per fer o perquè pensi que les dones ja hem assolit les millores laborals i socials que ens mereixem i la igualtat que ens correspon. Al contrari! Penso que queda molt per fer, però s'ha de fer dia a dia. No serveix de res instaurar un dia per recordar la discriminació per qüestió de sexe. La lluita pels nostres drets ha de ser cada dia i les primeres que ens ho hem de creure hem de ser les dones. No podem permetre ni veure com una normalitat que els nostres companys de feina cobrin més que nosaltres per la mateixa feina, ni que les feines de casa només siguin cosa de dones, ni que els càrrecs directius només els ocupin els homes. El problema és que ens sembla tan normal el pes masculí dins la societat que quan en algun àmbit es capgira, encara ens sembla excepcional. I això que estem al segle XXI! Malgrat això, quan les dones constatem la discriminació que patim –menor a casa nostra que en molts altres països, per sort–, l'única defensa sembla que sigui un bon atac. Ens diuen que és feminisme passat de moda, que ja no hi ha motius de queixa i que tot plegat són ximpleries. El problema és que els que pensen i diuen això no són només homes, sinó també dones. I mentre no canviem això, no hi haurà res a fer. L'única celebració possible serà el dia que desaparegui el «Dia de la Dona treballadora». Perquè de treballar, ja ho fem cada dia.