Tribuna
Elles, les revistes
Dins aquest debat permanent del masclisme i el feminisme, ens trobem amb força contradiccions per ambdues bandes. Una de les principals és la comptabilització entre el respecte i la seducció. Donant per descomptat que cada ésser és persona, individu, cal avenir-se que també podem ser objectes del desig dels altres, i alhora emetem desig i voler cap a altres. Respectar escrupolosament els límits del que vol i no vol l’altre (sí és sí, no és no) no és una cosa gens fàcil, i tot maximalisme al respecte no correspon a la realitat.
El feminisme ideològic fa d’aquest maximalisme una bandera sense fissures, i no s’adona sovint que en les seves mateixes files hi ha moltes flaqueses i fins i tot contradiccions flagrants. Una d’aquestes és l’existència d’un seguit de publicacions encarades, principalment, al públic femení, que es dediquen a excitar dues passions humanes: la xafarderia i la imatge de seducció (igual que entre els homes hi ha els diaris de futbol i la pornografia). No entraré a comentar les revistes de societat, com es diu, perquè el sol fet del seu existir és tan lamentable que es comenta sol. Qui estigui lliure de la xafarderia entre el veïnatge, que deia Miquel Bauçà, que tiri la primera pedra.
Altrament em sembla d’una molt major contradicció, i no gens innòcua, l’existència d’un munt de revistes de bellesa i moda, que en diuen, les quals, en els seus articles suposadament lliberals, sociològicament oberts i fins i tot presumptament feministes, s’hi amaguen des de valors extraordinàriament conservadors (la submissió, molt desenfadada, això sí, al mascle) fins a valors d’un egotisme exacerbat (primer jo, i després jo, i si queda alguna cosa, per a mi) o d’un classisme estètic duríssim (la dictadura de l’estètica impecable que deixa el 95% de les dones fora de combat), i comentaris psicològics i sociològics d’un simplisme total (“com ser la primera a l’oficina”; “què he de fer quan ell em deixa”, “com convèncer el teu cap que ets la millor”, etc.). Doncs bé, les revistes de cultura, política o humorisme, gairebé no es venen i viuen totes de les subvencions. En canvi aquest sector té no menys de deu capçaleres, algunes amb lliuraments luxosos, en bon paper, i fins a 400 pàgines de gruix, per 3 o 4 euros al mes (?). Com és possible això? A les gasolineres ara han fet tapar, en molts casos, les revistes amb portades de nu o directament pornogràfiques, però en canvi no veig cap feminista que s’escandalitzi pels titulars d’algunes d’aquestes revistes, pels quals es pot directament deduir que la persona que la comprarà no ha assolit una maduresa suficient.
Moltes persones, diuen, les compren per distreure’s. I a les consultes mèdiques, en comptes d’El Temps, tenen aquests productes. Perdonin. Horaci va dir que cal instruir delectant, però en aquest cas es destrueix entabanant. Evidentment cadascú es distreu com vol, però si hem de fer feminisme de veritat, jo demano que es tapin les portades de les revistes de “bellesa i moda” igual que el porno, perquè pel que fa al cervell, són el mateix: pura excitació, sense res real.