L’Europa sideral

Recorden que abans de l’1-O Catalunya havia de desaparèixer d’Europa, condemnada a voltar per l’espai sideral pels segles dels segles? Ho deia un ministre d’Exteriors d’un partit conservador que acusava l’independentisme de voler construir fronteres en un món cada cop més global i amb més llibertat de moviments. Recorden també els salts d’alegria del mateix govern quan es va detenir Carles Puigdemont a Alemanya perquè donaven per fet que la justícia d’aquell país amic el lliuraria sense cap contemplació? Era la grandesa d’haver caigut al bell mig del mirall d’Europa, es reblava. El tribunal de Schleswig-Holstein ja s’ha pronunciat i la bufetada ha estat tan sonora que al PP se li ha ocorregut declarar-se humiliat, renegar de l’espai fins ara idíl·lic i reclamar l’aixecament de barreres per no haver-se de fer amb aquells que no li donen la raó. Exigir suspendre Schengen com a càstig a una UE que ha instat al diàleg amb Catalunya –això sí, en privat–, i on l’opinió publica no ha dissimulat cap a quina banda situava les simpaties, pot semblar una simple rebequeria. Però és molt més: retrata el PP al costat dels que volen una Europa que només es reconegui en un mapa geogràfic, restrictiva en drets, insolidària i que expulsa el diferent. En tot cas, enviar la UE a l’espai sideral no sembla la millor idea perquè no els colin cap més revés judicial. Haurien de saber que ja fa temps que el correu no arriba amb la diligència.