La ploma

Lluito per les coses que valen la pena, com una posseïda, fins que aquestes coses em fan fora. Somriu, t’estic oblidant tal com volies. Ho has aconseguit, m’he avesat al teu silenci. I mira que semblava impossible. El temps és una merda que no cura res, però desdibuixa siluetes i amaga mirades de titani que dúiem clavades a la jugular. Davant d’un cafè, ara, em dones una capsa que sembla medieval. L’obro com qui destapa un paquet bomba, t’ho confesso. A dins, una estilogràfica amb empunyadura de plata, una ploma genuïna, vellutada i vermella com les butaques del Liceu. Quin ocell captivador em dictarà la vida a partir d’ara? El pot de tinta xinesa, els diversos plomins, de punta més fina o més gruixuda, per si has d’escriure una carta d’amor o un manifest llibertari. Sense previ avís, l’emoció i, amb ella, la llàgrima que regalima galta avall i em desfà la línia negra de l’ull. Espero que no em censurin mai la llibertat de poder plorar d’emoció. A la meva edat ja no toca os qui vol. Aquesta ploma és la carícia més sentida que m’has fet mai, el respecte i l’admiració més pregons cap al meu ofici. És la primera vegada que et reconec. T’he estimat moltíssim. T’admirava. A Itàlia tenen un verb que defineix amb la precisió d’un rellotge suís el que has fet avui: sfiorare. No és ben bé tocar, no és ben bé un fregadís, no és ben bé una manyaga. Potser és l’únic cop que m’has dit que m’estimes. I ho has fet com els bons artistes: sense paraules, amb una metàfora preciosa. Prometo escriure’t un text sobre cartolina turquesa. Qui sap si serà l’últim, qui sap si serà el més necessari de tots.