LA GALERIA
‘La Marsellesa’
No he pas seguit això del futbol que feien a Rússia, però sí que he seguit les celebracions a França, a través de Le 13 heures de TF1 que miro cada dia. La bogeria ha resultat descomunal, al plató de les notícies hi havia tot de pilotes de futbol, càmeres i locutor vestits amb la samarreta blava dels francesos. Em pensava que el presentador Jean-Pierre Pernaut era més seriós, però deixem-ho aquí. El cas és que la bogeria arribava arreu del país, i TF1 ja es cuidava prou bé de fer connexions amb diverses ciutats, mostrant la unitat (futbolística) de grans i petits arreu, de ministres i funcionaris, de metges, artesans, estudiants, universitaris i catedràtics, cambrers, taxistes, pagesos i mariners, jubilats, obrers i demanin...
A part del crit absolutament generalitzat “On est champion du monde”, el que més sonava era La Marsellesa. Veus ronques, desafinaments flagrants, crits i alirets, salts i cabrioles, tothom entonant allò de “aux armes citoyens…”. Per celebrar una victòria esportiva es cantava arreu un dels himnes més sanguinaris que existeixen, la lletra del qual incita els francesos a “amarar les regues dels nostres camps amb la impura sang” (prussiana). Diuen que l’himne va ser compost per un enginyer militar en una sola nit, la del 25 al 26 d’abril del 1792. Rouget de Lisle, l’autor, usà tots els tòpics exaltats que bullien en aquella França en guerra: hordes d’esclaus, soldats ferotges, dèspotes vils, traïdors conjurats. El cant es divulgà ràpidament, els marsellesos el cantaren en la seva llarga marxa fins a París, i així esdevingué La Marsellesa.
Però passats els anys, amb tot aquest rotllo de l’Europa unida i noves cortesies polítiques, sorgí una associació de francesos que suggeria un text alternatiu. En lloc d’incitar els ciutadans a prendre les armes, proposava que caminessin agafats de la mà; en lloc d’amarar els conreus amb sang enemiga, que es fessin callar els canons, perquè l’enemic ara ja no venia a “escanyar les nostres dones i fills”, sinó a portar la bona nova de l’amistat, etc. La mateixa madame Mitterand encapçalà aquell moviment.
I nosaltres, no hauríem pas de començar a repensar-nos això de segar cadenes, els nombrosos cops de falç, el (molt suposat) tremolor de l’enemic, esmolar les eines i tot plegat? No ho sé, però si França fos Catalunya, La Marsellesa seria La Barcelonina i no pas L’Olotina o La Figuerenca.